Una vuitantena de treballadors, entre els quals tots els comandaments, dels 437 que formen l’empresa, haurien conegut dimarts a la nit la decisió judicial. Se’ls va anunciar la sentència del Superior -que arriba tot just quinze dies després de la vista oral del recurs a la decisió de primera instància- i se’ls van explicar les accions legals que es pretenen fer des del punt de vista de la propietat. Hi haurà un recurs d’empara al Tribunal Constitucional al·legant que el procés no ha estat degut perquè la legislació aplicada al cas els Cachafeiro consideren que no és la que toca. I no ja perquè creguin que el procediment abreujat que estableix la Llei de finques urbanes no pot ser el que dirimeixi un contracte que es considera complex, sinó perquè l’esmentada normativa, com exposaven les disposicions annexes era d’aplicació per a contractes celebrats molt posteriorment a l’any 1987, any en què fou datat l’últim dels contractes existents entre els Cachafeiro i els Mallol.
La sentència considera adequat el procediment seguit i fixa una indemnització per als Mallol per l’ocupació del centre des del final del termini de lloguer que avui per avui ascendiria a 6.270.000 euros
La sentència del Superior resol la qüestió arrendatària i, per tant, només valora si el termini del lloguer ha finalitzat i si l’arrendatari que tenia llogat el terreny amb l’immoble al damunt n’ha de marxar o no o si encara té alguna mena de dret sobre el mateix. Com ja va resoldre el gener del 2018 la Batllia, els Cachafeiro han de deixar l’establiment amb les degudes condicions i només amb el desgast que hagi sofert pel pas del temps. Però l’han de deixar perquè des del 31 de desembre del 2015 no hi tenen cap dret contractual. La sentència dictada el 5 de desembre i notificada aquest dimarts, i de la qual ha estat ponent el magistrat Vincent Anière, no entra en les “conseqüències laborals, socials i econòmiques” que pot suposar la decisió.
A parer de la sala, la repercussió econòmica del desnonament és un argument introduït de manera sobrevinguda pels Cachafeiro -a qui es recorda que sabien perfectament que el contracte de lloguer acabava el 2015 sense possibilitat de pròrroga i que només la formalització d’un nou contracte, que no es va donar, podia permetre’ls continuar explotant el centre comercial- i que no té cabuda en la discussió jurídica objecte del plet: la finalització o no del contracte de lloguer d’un bé immoble. El Superior confirma que el procediment abreujat establert en la Llei d’arrendaments i finques urbanes és adequat al cas, assegura que els Cachafeiro s’han pogut defensar correctament i descarta la suposada “fal·làcia” denunciada pels actuals ocupants del centre respecte del contracte entre els Mallol i Pyrénées “no queda acreditada”.
Les societats dels actuals arrendataris interposaran un recurs d’empara al Tribunal Constitucional al·legant una inadequada aplicació de la llei, que creuen només apta per a contractes posteriors al 1993
Així les coses, la resolució, de 21 pàgines i dictada en temps rècord, confirma que els Cachafeiro han d’abandonar l’edifici, sense que òbviament es fixi cap data concreta i, a més a més, considera que des del 31 de desembre cap aquí hi ha hagut una ocupació indeguda del centre comercial pel qual els arrendataris sortints han d’indemnitzar els propietaris del terreny i, per extensió també, de l’immoble. Malgrat que els Mallol pretenien una compensació més alta, el Tribunal Superior confirma els termes de la sentència de primera instància i, per tant, els Cachafeiro haurien d’abona als Mallol 1.166.669 euros per l’ocupació del 2016 més 141.772,87 euros per cada mes a partir de l’1 de gener del 2017 i fins que tornin de manera efectiva els locals. Això suposaria a data d’avui 5.103.823 euros més.
La propietat del terreny pretenia també que el centre es deixés en condicions de ser explotat només sortir-ne l’arrendatari actual i que hi és des de finals dels anys de la dècada de 1980. Però en això no hi està d’acord el Tribunal Superior, que diu que els Mallol no poden exigir, perquè el contracte no ho va preveure en cap moment, que els Cahafeiro s’hagin de fer càrrec dels costos d’adequar la construcció a les normatives posteriors a la posada en marxa del negoci. Una cosa és que s’hagin hagut de fer les obres de manteniment escaients i, l’altra, actuacions de gran envergadura per adaptar-se a l’evolució normativa.
Una part dels empleats van conèixer aquest dimarts a la nit la resolució i ara les 437 persones que formen la plantilla estarien sumides en el desconcert i la desesperació
Per tant, i recordant que en el marc de la causa, el màxim responsable de Pyrénées, Patrick Pérez, ja hauria vingut a reconèixer que l’adequació del centre hauria de córrer de la seva part, els magistrats resolen que, efectivament, l’immoble s’ha de deixar en condicions constructives -no pas adequat a la normativa- i amb el desgast propi de la seva utilització. Les fonts consultades han assegurat que si mai fos el cas, els Cachafeiro lliurarien el Punt de Trobada, l’immoble, després de donar de baixa el negoci, amb la qual cosa qualsevol futur explotador del centre comercial hauria de tornar a demanar els permisos i autoritzacions corresponents i, llavors sí, s’hauria d’adequar a les normatives vigents en l’actualitat, el que suposaria haver d’afrontar reformes en profunditat i haver de dur a terme una inversió més que notable.
Tot això, però, pot amoïnar a les societats empresarials, però no pas als treballadors, que veuen com a les portes del Nadal els seus llocs de treball trontollen més que mai. Pyrénées, en algunes declaracions judicials dels seus responsables en el marc d’aquest plet que porta ja tres anys llargs de durada, va assegurar que es quedaria bona part del personal. Però això només són intencions verbalitzades sobre les quals, aparentment, no hi ha cap compromís. Menys encara per escrit. D’aquí que l’alarma i la preocupació, alta preocupació, hagi envaït aquest dimecres el Punt de Trobada. Diversos empleats comencen a buscar vies de mobilització sense saber, però, massa on tirar.