En efecte, als nacionals d’Algèria, Argentina, Bolívia, Cuba, Equador, Iran, Israel, Marroc, Uruguai, Síria i Zimbàbue no els cal haver de renunciar al seu passaport originari per poder esdevenir andorrans a tots els efectes. I no els cal perquè la legislació d’aquells països estableix que la nacionalitat corresponent és irrenunciable. No es pot refusar ni la nacionalitat ni el passaport d’aquells països. I aquí és on el Govern d’Andorra s’agafa per autoritzar la nacionalització de cubans, israelians, marroquins o argentins: el principi de Dret segons el qual ningú està obligat a l’impossible.
Als nacionals d’Algèria, Argentina, Bolívia, Cuba, Equador, Iran, Israel, Marroc, Uruguai, Síria i Zimbàbue no els cal haver de renunciar al seu passaport originari per poder esdevenir andorrans a tots els efecte. I no els cal perquè la legislació d’aquells països estableix que la nacionalitat corresponent és irrenunciable
Certament, els espanyols poden renunciar al seu passaport per adquirir l’andorrà i, posteriorment, poden recuperar la nacionalitat original perquè Espanya sempre admet els seus nacionals d’origen. Portugal, per exemple, posa moltes més traves i recuperar aquella nacionalitat quan l’has deixada acaba esdevenint molt dificultós. En tot cas, en ambdues situacions, Andorra no permet recuperar a posteriori la nacionalitat d’origen i en el cas d’enxampar algun ciutadà en aquesta tessitura, el doble passaport andorrà i espanyol o portuguès o francès… es posa en marxa un expedient de retirada de la nacionalitat andorrana per aquell o aquella que l’havia obtingut.
No és el cas, ja s’ha apuntat, d’iranians, equatorians, sirians o algerians, per posar quatre més de les onze nacionalitats que es veuen beneficiades del principi ans esmentat, el de no poder fer fer a algú quelcom que és impossible. I és que segons la resposta oficial del Govern d’Andorra a la petició de l’Altaveu referent a com és possible que en alguns casos es pot tenir una doble nacionalitat autoritzada a Andorra, la cosa és clara: “En els casos en què queda acreditat que al país d'origen no hi ha la possibilitat de renunciar a la nacionalitat i sempre i quan la persona no exerceixi la nacionalitat d'origen, es pot obtenir la nacionalitat andorrana definitiva.”
¿I sota normativa es permet aquesta circumstància quan la llei de la nacionalitat i la Constitució prèviament diuen el que diuen? Doncs l’explicació torna a ser rotunda: “L’aplicació de la normativa es basa en un acord del Govern del 5 de desembre del 2001 i té el seu origen en el principi del dret segons el qual ningú està obligat a l’impossible”. O sia, ve de lluny però el coneixement d’aquesta situació per públic en general, per dir-ho així, és més aviat escadusser. Com escadusser és també el control que es fa per complir l’exigència que el propi Govern manté que hi ha per poder atorgar la nacionalitat andorrana definitiva.
A tenor de l’exposat oficialment pel Govern, el passaport es pot aconseguir malgrat no poder renunciar a la nacionalitat d’origen sempre que “la persona no exerceixi la nacionalitat d’origen”. ¿Qui controla aquesta circumstància? La resposta sembla òbvia. Ningú. Només la casualitat pot permetre descobrir un eventual frau. Per la resta, sempre hi haurà que la decisió del Govern d’aquell ja llunyà 2001 crea greuges i, en conseqüència, caldria poder accedir o compatibilitzar nacionalitats, sempre que només una sigui l’activa. ¿Però seria andorrà actiu algú que s’inscrivís a la universitat amb un passaport francès? La resposta també sembla evident: no.
Comentaris (47)