El projecte de llei de modificació de la Llei qualificada de l’educació annexarà tot just un article a l’esmentada normal legal i inclourà, almenys, una disposició addicional per modificar una altra llei, la que regula l’Escola andorrana. Els canvis se sustenten en la jurisprudència, contradictòria en molts casos, derivada de les decisions del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en relació amb l’aplicació i l’establert en el Conveni Europeu dels Drets Humans. I diverses fonts han reconegut que tot plegat “s’aguanta amb pinces”, que és un problema altament complicat, complexe, i que s’ha reaccionat “molt tard i malament” una vegada va esclatar el conflicte amb la família dels dos germans menors.
La prohibició només tindrà efectes en el sistema andorrà i tot just en la primera i segona ensenyança. No afectarà ni els estudis superiors (universitat, FP a partir de la majoria d’edat, ni la formació continuada). Les fonts consultades han reconegut que la denominació de signe religiós ostentós és una metàfora del, que és per la única cosa per la qual s’estableix el nou marc legal. Hi ha una clara i evident coincidència en el fet que intentar limitar un dret tan fonamental com el de la manifestació religiosa a través d’un reglament de funcionament intern d’un centre educatiu era clarament il·legal.
Per tant, el recurs que pretén promoure el Govern contra la sentència de primera instància en relació amb el procediment urgent i preferent de vulneració de drets fonamentals impulsada per la família dels dos menors immersos en el conflicte no té cap mena de possibilitat de prosperar. I només té una raó de ser: guanyar temps. Perquè si la sentència guanyés fermesa, no hi hauria cap motiu ni cap eina legal per poder impedir, fins que no sigui vigent la llei, l’accés de la nena a l’escola amb el vel posat. Ara mateix, el reglament escolar està als llimbs. Però no se’l pot considerar encara del tot il·legal.
FONAMENTACIÓ
Des que la família dels infants va promoure l’esmentat procediment establert en l’article 41.1 de la Constitució, es va començar a moure la maquinària legal al tomb del Govern. La primera constatació va ser que difícilment el reglament ad hoc que es va treure del barret el ministeri d’Educació tenia cap possibilitat de prosperar. S’han fet diversos contactes i assessoraments, especialment amb el constitucionalista Enoc Albertí, que hauria emès alguns dictàmens sobre la qüestió i hauria mantingut contactes amb representants executius i parlamentaris.
Entre altres coses, Albertí hauria observat que “el TEDH deixa un ampli marge d’apreciació a les autoritats nacionals, que estan en millors condicions per conèixer la situació i actuar en un terreny tan complex i delicat com és el de les relacions entre la religió i les creences ideològiques i l’Estat i la convivència social”. Els antecedents d’Estrasburg s’han tingut molt en compte i deixa entreveure que “en tots els casos el paper essencial de l’estat com organitzador de la convivència, també en l’àmbit escolar, en una societat plural, que reconeix la llibertat religiosa i on han de coexistir diverses manifestacions i cultes religiosos, i també la d’aquells que opten per no tenir-ne cap”.
La referència a la neutralitat en la convivència té a veure amb el fet que “en una fase de maduració intel·lectual i cognitiva” dels menors cal que tots els escolars parteixin del mateix punt i que es promogui sense apriorismes la “diversitat cultural, religiosa o d’orientació sexual”
L’Estat, segons el TEDH, ha de tenir un paper neutre i imparcial, per possibilitar aquesta convivència i, amb aquest objectiu, “pot imposar normes que restringeixin l’exercici individual d’aquest dret per garantir el respecte dels drets de tothom i la convivència plural”. “En aquest sentit, ha admès Estrasburg que l’Estat pugui prohibir o excloure de l’espai públic (escolar, que ens el que aquí interessa específicament) l’ús del vel islàmic quan pugui implicar una pressió o una exclusió per altres persones (musulmans que no porten el vel o no musulmans, en el cas d’alumnes de Turquia per posar un exemple), quan pugui suposar una pressió o fins i tot proselitisme (si el porten professores), o quan es percebi com a contrari als valors i principis sobre els que es fonamenta l’estat i/o el seu sistema educatiu (és el cas el laïcisme a França).”
Per això, Estrasburg reconeix un ampli marge d’apreciació a les autoritats nacionals, per valorar aquestes circumstàncies i la necessitat d’adoptar mesures que objectivament suposen una restricció de la llibertat religiosa, per protegir l’ordre públic i els drets de les altres persones, que la Constitució Andorrana deixa clar que només es poden limitar a través d’una llei qualificada, que és el que es farà ara després de l’error del reglament que haurà de quedar necessàriament al calaix. “Aquest marge d’apreciació, no obstant, no és absolut, en el sentit que l’actuació dels estats sigui completament lliure. El TEDH ha de supervisar les decisions que es prenguin, controlant si estan suficientment motivades i si aquesta motivació és consistent amb el CEDH i no resulta arbitrària o irraonable.”
Cal veure, doncs, que la justificació sigui raonable en el cas d’Andorra que ara s’està embastant. I és aquí on afirmen algunes de les fonts consultades que l’argumentació s’aguantarà amb pinces però es creu que podrà ser suficient. La referència a la neutralitat en la convivència té a veure amb el fet que “en una fase de maduració intel·lectual i cognitiva” dels menors -per això només es limita a la primera i la segona ensenyances- cal que tots els escolars parteixin del mateix punt i que es promogui sense apriorismes la “diversitat cultural, religiosa o d’orientació sexual” i “hi hagi neutralitat en l’espai educatiu”.
Exposen les fonts que esperen que en aquesta ocasió no es tornin a cometre errors com el del reglament de funcionament intern de l’Escola andorrana. I és que el projecte de llei que s’està ultimant remetria una part de la regulació a disposicions reglamentàries que podrien ser novament discutides. Almenys aparentment.
Comentaris (33)