Ribas ha trobat la mort aquest vespre, poc després de les 9, de forma fulminant al seu domicili de Sant Julià. Els serveis mèdics no han pogut fer res per evitar el fatal desenllaç. Darrere seu deixa una llarga trajectòria empresarial i política, àmbit on també va ser també ministre i conseller general. En el seu segon mandat com a cap de Govern, del 1990 al 1994, va ser clau en la signatura d’un dels acords duaners i, especialment, en l’aprovació de la Carta Magna. Amb Ribas al capdavant uns anys abans Andorra va ingressar a les Nacions Unides (ONU) i d’aquesta manera l'alt organisme internacional va escoltar català per primer cop.
Diverses formacions polítiques i institucions i personalitats del país estan mostrant les seves condolences a través de diferents fòrums, especialment via xarxes socials. El Govern, en mostrar el seu condol, ha anunciat que el consell de ministres es reunirà aquest dissabte per decretar el dol nacional, que així d'entrada hauria de ser equivalent al recentment acordat per la mort de l'ex-Copríncep francès Valery Giscard d'Estaign. Dilluns, durant la sessió tradicional de Sant Tomàs el Consell General li podria retre un primer tribut més enllà del funeral que se celebri i que haurà d'estar marcat per les limitacions que imposa la pandèmia. Si no hi ha canvis, el funeral se celebrarà aquest diumenge a les 10 del matí a l'església de Sant Julià i Sant Germà i hauria de ser en l’estricta intimitat familiar en compliment de les mesures dictades per la Covid.
Òscar Ribas Reig va néixer el 26 d’octubre de 1936 a Sant Julià, de pare gironí i mare andorrana. Casat amb Roser Duró, era pare de cinc fills. De jove, va cursar el batxillerat al Col·legi La Salle de Barcelona. Posteriorment, el 1959 es va llicenciar en Dret, també a la ciutat comtal. Acadèmicament, era doctor ‘honoris causa’ per les universitats de les Illes Balears i la de Geòrgia. Se’l considerava, en certa manera, un visionari incomprès. En algunes qüestions, les seves idees suposadament avançades a la seva època o al moment vital del país no el van permetre consolidar al capdavant de les institucions, i en no poques ocasions va haver de deixar la prefectura del Govern a mig fer.
Va ser cap de Govern entre 1982 i 1984 i, posteriorment, entre 1990 i 1994; en aquesta segona etapa va rubricar l'acord duaner negociat per Josep Pintat i va ser clau per impulsar la Carta Magna
Va ser membre del consell d’administració de Banca Reig i, La seva trajectòria laboral va estar marcada per la seva feina als negocis de la família, especialment al sector financer. posteriorment, també president entre 1996 i 2001, fins a la fusió que va crear Andbank, del qual era president honorari des del 2002. També va estar al consell d’administració de la Companyia Canariense de Tabacs.
L’empremta de Ribas és encara més profunda a la política andorrana. El 1971, va ser escollit conseller general, càrrec pel qual va ser reelegit el 1975. Posteriorment,va ser designat per encarregar-se de la cartera de Finances. El gener del 1982, va convertir-se en el primer cap de Govern d’Andorra, càrrec del qual va dimitir el 1984 després que el Consell General no acceptés les propostes de reforma institucional i econòmica del Principat, entre elles la creació d’una Constitució.
Anys després, el 1990, va tornar a l’edifici administratiu i, llavors sí, va impulsar decididament el procés d’elaboració de la Carta Magna. Una de les primeres fites d’aquest segon mandat va ser la signatura de l’acord duaner amb la Unió Europea, que havia negociat el seu antecessor, el també lauredià Josep Pintat. Posteriorment, també rubricaria el tractat bilateral amb França i Espanya.
El novembre del 1994 va perdre una moció de confiança al Consell General, fet que el va obligar a dimitir; seria substituït per Marc Forné
L’any 1993 es va culminar el procés en el qual tants esforços havia esmerçat, amb l’aprovació de la Constitució. Ribas va protagonitzar, el 28 de juliol, el primer discurs d’un mandatari andorrà davant les Nacions Unides.
Les eleccions de finals del 1993 el van tornar a convertir en cap de Govern, però no duraria ni un any al càrrec. El novembre del 1994 es va sotmetre a una moció de confiança, basada en el projecte de noves reformes econòmiques i en especial en la necessitat de promulgació d'una Llei general tributària. La va perdre i, per tant, va haver de dimitir, sent substituït per Marc Forné.
Des de llavors, i tot i que en una segona línia, havia continuat vinculat a la política andorrana, que mai ha volgut abandonar del tot. Per exemple, el 2009 va acceptar convertir-se en ambaixador extraordinari davant la Unió Europea a petició del Govern liderat per Jaume Bartumeu. Les seves reflexions i apunts, per bé i per mal, han marcat molts camins. I ho han fet fins com aquell que diu, el darrer dia.