Per recomanació mèdica vistos els problemes cardíacs que patia i la voluntat de la seva actual parella, Vilaginés feia un temps que residia a la costa catalana (a l’Ampolla, ja a la zona del delta de l’Ebre), on va morir divendres i on va ser incinerat sense cap mena d’acte de comiat (això sí, la família preveu fer-li més endavant un acte de reconeixement a Andorra). Les seves cendres seran traslladades a la població francesa, vora de Tolosa, on va passar els anys de joventut una vegada passat el calvari d’Argelers. Amb tot, mantenia contacte amb certes persones d’Andorra i de tant en tant encara hi treia el cap. Malgrat que el 2021 va deixar la militància al PS per ‘l’afer Gili’, els darrers temps s’havia tornat a afiliar a la formació, una circumstància que enorgullia enormement els actuals dirigents del PS.
De fet, l’actual president de la formació, un Pere Baró amb qui Vilaginés, malgrat l’enorme diferència generacional mantenia una boníssima amistat, recordava aquest matí que “per a mi ha estat un referent del que volia dir ser d’esquerres. Ens apreciavem molt tots dos i s’estimava molt al PS. Per a tots nosaltres ha estat i serà sempre un gran company i amic. Estava pendent de tot el que anava passant a Andorra i quan alguna cosa no li agradava m’ho deia al moment”. I ha acabat concloent: “Era un gran company i un gran amic. El tindrem sempre en el nostre record. És l’exemple més clar de progressista d’arrel. Un exemple.”
EVARISTO
Vilaginés va néixer en el si d’una família treballadora i republicana. Com que a casa els sants no eren gaire apreciats, van triar com a nom del nounat el gener del 1938 Everest. Però l’Espanya del moment no deixava registrar cap nom si aquest no estava al santoral. D’aquí que l’Everest oficialment es transformés en Evaristo. Amb només un any de vida del petit Vilaginés, la família es va haver de refugiar el gener del 1939 a França i allí les autoritats gales els van internar al camp d’Argelers.
Pere Baró, president de PS: “Era un gran company i un gran amic. El tindrem sempre en el nostre record. És l’exemple més clar de progressista d’arrel. Un exemple”
Com escrivia Vilaginés en un article al BonDia, “la meva iaia, dos tietes i a mi mateix, a la part del camp reservat a les dones; el meu pare, que havia sortit mutilat del front d’Aragó, a la dels homes”. Les condicions al camp que en realitat era un tros de platja eren d’allò més dures. “Vigilats per un regiment de senegalesos i d’espahís a cavall manats per gendarmes francesos. Per a més desgràcia, els interns vàrem patir una greu epidèmia de disenteria i com que no es disposava de les latrines suficients per a tants malalts, l’única solució era anar al mar per fer les nostres necessitats biològiques, i allí patir els cops de sabre dels senegalesos a cavall que no ens ho deixaven fer”. D’Argelers, les autoritats franceses van enviar les dones i nens a Besançon, d’on Vilaginés ja tindria millors records.
El 1942 van ser alliberats i els seu pares van decidir que anirien a viure, com tantes altres famílies refugiades, a Tolosa. Amb una França col·laboradora amb els nazis, tampoc no serien bons temps els de la Segona Guerra Mundial. Penúries per menjar, penúries per viure. “A Tolosa, capital de l’exili republicà actiu, solidari i militant, ràpidament es van organitzar reunions i moviments polítics espanyols, particularment anarquistes –com la meva mare– i comunistes –com el meu pare”. “En aquest niu antifeixista i molt polititzat vaig passar la infància i adolescència, els meus estudis en establiments francesos, públics i laics, van fer que m’impliqués des de molt jove en moviments antiautoritaris, culturals, socials i polítics dirigits contra el capitalisme, com per exemple les manifestacions estudiantils del maig del 1968, el moviment social més important de la història de França al segle XX, i el naixement de la societat postmoderna”, rememorava.
En efecte, Vilaginés va estudiar al Lycée Marcelin Berthelot de Tolosa i després estudiaria a l’Escola Superior de Comerç de la mateixa ciutat. En certa manera, va seguir les passes del seu pare, que seria un bon sastre al tomb de Tolosa. D’aquí que Everest Vilaginés entrés en el món dels teixits, fent de representant d’algunes cases. D’algunes marques. Així entraria en contacte amb Andorra. El van enviar de comercial al país, el va anar coneixent i s’hi va acabar quedant. Ja era grandet. Ja no era un adolescent, vaja. Primer es llogaria com a dependent i després iniciaria la seva pròpia activitat empresarial, com a comerciant. El fet de poder aconseguir l’exclusivitat -amb algun altre soci- de la marca Levi’s Strauss donaria cert prestigi als seus establiments. Serien exitosos. També poder disposar després de Cacharel.
L’activitat comercial i les relacions societàries tindrien els seus alts i baixos. I ja pràcticament de jubilat seria la seva major implicació política, participant de l’executiva i el directiu del PS com a vocal i, també, apareixent en algunes llistes de la formació per a diferents comicis (les comunals del 2015 i el 2019 a Andorra la Vella, de fet era integrant del comitè parroquial de la capital). Proper al seu dia a dirigents com Jaume Bartumeu, va mantenir-se a les files socialdemòcrates quan hi va haver la fractura que originaria SDP. I en un moment donat, va intentar de fer possible la reconciliació de socialdemòcrates i progressistes. Sense pèls a la llengua i defensant sempre la via de les esquerres, molt atent a les necessitats dels més desvalguts i febles, i defensant també la gent gran o la història d’Andorra.
Es va implicar, per exemple, a Velles Cases Andorranes, com recordava qui en va ser el seu president, un Claude Benet, que destacava aquest matí la bona relació que sempre va tenir amb Vilaginés i “la sensibilitat per conèixer i fer conèixer el patrimoni” andorrà. Durant la presidència de Benet en la institució històricopatrimonial, Vilaginés “s’hi va implicar moltíssim. En tinc un molt bon record, era una gran persona”. Després, la dolença coronària, com s’ha dit, va fer que marxés d’Andorra buscant millor clima i menys alçada.
Amb tot, sempre va mantenir poc o molt contacte amb gent diversa del Principat. L’any 2021, s’ha dit, en no acabar de comprendre els motius de la sortida de Rosa Gili del PS va acabar deixant la militància socialdemòcrata que hauria recuperat fa uns mesos. Des del PS i molta de la gent que ha passat per la formació encara que ara no hi estiguin, es té un gran record d’aquest home, en certa manera idealista, que va viure el drama dels camps de refugiats en primera persona i que va ser testimoni del boom comercial de l’Andorra del primer turisme de masses.