Aquest dilluns s’ha alçat tard per a molts dels actors polítics. Malgrat que ningú no dubta que els primers contactes, encara que siguin informals, s’iniciaran aquesta mateixa jornada, també és cert que, qui més qui menys, s’ha agafat com a mínim unes hores de distensió. Per aclarir la ment. Per prendre aire i agafar forces. Quinze dies de campanya i una intensa jornada electoral, plena d’interrogants fins a darrera hora en parròquies de la transcendència d’Andorra la Vella, Escaldes i Encamp, demanden una petita treva.
Diverses fonts han assegurat que no hi ha dubte que serà Xavier Espot i DA qui posarà les cartes sobre la taula d’una negociació per formar majoria i Govern. I que els demòcrates han d’analitzar múltiples factors i escenaris. Primer a casa, després fora. Malgrat que sobre el tauler i vistos els resultats l’aliança més natural seria la dels demòcrates amb terceravia, també és cert encara que més improbable que PS i Liberals també sumarien amb els quatre consellers de Pintat. Ciutadans Compromesos no té la clau de la governabilitat però sí que podria arribar a ser el fil conductor, el mediador, entre els demòcrates i els conservadors lauredians-massanencs.
Però aquí comencen els dubtes: tant els demòcrates com els socialdemòcrates i els liberals veuen que qualsevol negociació amb terceravia pot ser molt complicada. Que pot tenir un cost molt elevat, inclòs el de l’immobilisme, amagat en termes i missatges com els d’estabilitat, tranquil·litat o serenor. Segurament, els atacs de PS i Liberals a DA han estat més durs durant la campanya que els que hagi pogut llançar Pintat i companyia, però les negociacions amb la UE es presumeixen cabdals i en aquest marc terceravia és més distant als demòcrates que les altres dues formacions nacionals amb implantació nacional.
D’aquí que hi hagi algunes fonts que no descartin que després de donar-hi algunes voltes, Espot pugui trucar a Gallardo. Fins i tot, i sense arribar a ser un Govern de concentració però sí de certa emergència nacional, que siguin les dues forces més votades -és a dir, demòcrates i socialdemòcrates- les que acabin seient al tomb d’una taula per intentar arribar a consensos en els grans temes d’Estat que té plantejats el país potser no per a una legislatura de quatre anys però sí per als exercicis més propers.