I és que quan el CSJ va notificar la desestimació de la sol·licitud perquè s’apartés del cas els dos fiscals arran dels seus contactes amb representants dels grups parlamentaris governamentals per tal que introduïssin uns canvis legislatius que els convenien, el poder judicial va deixar clar que la decisió no era recurrible sinó era per les vies extraordinàries, és a dir, anant directament al Tribunal Constitucional.
Els recurrents van considerar que la cúpula judicial no tenia raó, però perquè no es quedessin sense possibilitat de qüestionar el refús de la recusació van acudir primer al Constitucional sense renunciar a acudir a la via ordinària, començant en primer lloc per presentar un recurs administratiu davant el propi Consell Superior. De fet, en el recurs d’empara ara desestimat els propis recurrents avisen al TC que creuen que el seu recurs no s’ha d’admetre.
I així ho recull l’Alt tribunal que per segona vegada diu que una interpretació combinada de la Llei qualificada de la Justícia i de la del Tribunal Constitucional fa arribar a la conclusió que encara que la qüestió sigui la petició d’una recusació del fiscal, la decisió que s’adopti en relació a l’esmentada sol·licitud s’ha de rebatre per la via ordinària abans d’arribar al Constitucional. Per tant, indirectament dóna la raó als recurrents i torna a picar la cresta al Consell Superior impedint-li que es tregui de sobre l’afer abans d’hora.