Cada jurisdicció, és a dir, cada tribunal, ha de definir els seus propis requisits de funcionament davant l’anomalia que representa el coronavirus i les mesures generals d’intentar de reduir al màxim l’activitat i el contacte físic. Entre tribunals, però, segons asseguren diversos operadors, no sempre hi ha coincidències i mentre alguns permeten, per exemple, la tramesa d’escrits per via telemàtica, d’altres l’exigeixen presencial. Però, per norma, les dependències de la seu judicial tenen l’accés restringit i només deixen passar casos concrets, molt sovint lligat a causes d’urgència o situacions de guàrdia.
També hi ha un aspecte, asseguren diverses fonts, que genera cert neguit com és el fet dels terminis. Malgrat que sobre el paper hi hagi una voluntat de dilatar l’activitat, d’aturar-la, no és via decret o acord de la cúpula judicial que es poden adoptar aquestes decisions. Així, tant el codi de l’administració o el codi de procediment penal, només per posar dos exemples, estableixen terminis per poder fer recursos, presentar al·legacions i altres tràmits similars.
Aquests codis tenen rang de llei i, en conseqüència, ha de ser el legislatiu qui adopti els canvis necessaris perquè formalment puguin quedar interromputs, tant els que tenen a veure amb la possibilitat de recórrer o al·legar com els que tenen relació, per exemple, amb la prescripció d’accions. Una de les possibilitats, que cal veure si recollirà la llei òmnibus amb la qual treballa el Govern, és decretar que tot aquest període de combat del Covid-19 sigui catalogat com a no hàbil en matèria legal àmplia.
Comentaris (1)