La tasca de l’Anna al punt d’atenció als desplaçats s’ha centrat principalment a fer de traductora entre els refugiats que arriben amb autocar i el personal mèdic que els atén. A més, juntament amb el seu marit, han obert les portes del seu hotel per acollir els desplaçats per la guerra i que han de fer estada durant uns dies. Asseguren, amb el cor encongit, que els més petits son els que més estan patint aquesta situació. Al seu hotel, també han fet nit voluntaris d’altres països, entre els quals un grup de portuguesos, que amb 40 autocars poder acollir refugiats i desplaçar-los fins a Portugal.
Fa tres setmanes que ha començat la guerra. I des de llavors penja la bandera ucraïnesa a la façana principal de l’immoble. A l’altra banda de la porta hi ha l’estendard polonès. La bandera blava i groga presidint l’entrada és un senyal de benvinguda per als desplaçats, que agraeixen la solidaritat de la societat polonesa, tant en els grans com en els petits detalls.
Quan se’ls demana per l’ajuda de la societat polonesa envers els desplaçats ucraïnesos, expliquen que la iniciativa surt de la població, no de l’administració, i que s’ha bolcat per donar el suport necessari als refugiats que arriben a territori polonès, i que és “normal” perquè són el país veí. Però la nostra traductora, que és ucraïnesa, va més enllà: “No som veïns, som germans.”
La parella, l’Anna i el Grzegorz, relata que està preocupada perquè l’atac ha estat primer a Ucraïna. Però que hi ha la possibilitat que la invasió segueixi després cap a Polònia i Estònia. I que els seus fills, sis ni més ni menys, hagin d’acabar anant a lluitar a la guerra. I això és el que fa por. Basarda. La guerra es veu a tocar.