Malestar pels edictes ‘digitals’ de Govern i les responsabilitats donades a ‘ocupacionals’

Treballadors de la pròpia administració lamenten que es fan concursos a mida tant interns com externs arribant a programar exàmens en funció de les vacances de ‘l’escollit’

-
-
Els edictes a l’administració són sempre, poc o molt, font de conflicte. En un moment com l’actual, en què d’una banda s’estan duent a terme força concursos per consolidar places alhora que s’estructura un nou Govern amb el que jo suposa, el malestar aflora més encara. Treballadors de l’administració central, candidats en alguns processos, lamenten que en massa casos els concursos estiguin predestinats. I que s’arribin a programar exàmens en funció de quan li va millor passar-los a la persona que teòricament ha estat ‘escollida’.

Les fonts consultades posen alguns exemples concrets. Citen, per exemple, uns darrers casos al ministeri de Medi Ambient, on s’estan designant caps d’unitat amb relativa facilitat. Avui mateix hi hauria un examen concret perquè la persona per a qui està pensat el càrrec en joc comença demà vacances. I això que el termini per presentar-se era ahir mateix. En aquest cas es tracta d’un edicte intern. És a dir, que només hi poden participar gent de la casa. I la prova es va avançar una mica malgrat que el calendari inicialment previst era un altre perquè no es podia entorpir les vacances a l’elegit.

Molt sovint, el temari que es fa constar als edictes no indica res del que acabarà sortint a l’examen

S’haurien arribat a concertar amb l’interessat dates de convocatòries perquè estan fora tingués el triat prou temps de marge per poder presentar la documentació necessària per participar del procés de selecció. Les fonts consultades també es queixen que en algunes ocasions hi ha persones que acaben fent un ascens meteòric malgrat que per escala de nivell no els tocaria o que no tenen la formació necessària. Això, però, pot arribar a ser un pèl subjectiu, segons algunes de les fonts.

El que no és tan subjectiu és que normalment la cua del temari de qualsevol edicte sol cloure amb un “tot aquell coneixement propi del lloc de treball”. Això, asseguren les fonts, dóna el marge suficient per despistar tots els candidats però alhora dissenyar una prova a la mida de qui es vulgui que accedeixi al lloc. Molt sovint, remarquen les fonts, “el temari que surt als edictes no indica res del que acabarà sortint a l’examen”.

Externs

Els edictes externs, és a dir, aquells oberts a tothom -que requereixi unes determinades condicions, és clar-, també segueixen un format molt similar i persegueixen una pretensió idèntica. Col·locar qui interessi. Normalment un eventual, que objectivament ja parteix amb avantatge, a qui se li vulgui consolidar la plaça. Aquí, la queixa, més enllà de la ‘digitalització’ del concurs, és que en algun cas, en algun concurs, quan ha arribat l’hora de l’examen a vegades es divideixen el grup de candidats en dos.

S’han de garantir la incorporació de plataformes informàtiques que permetin monitoritzar els ordinadors duran les proves

En una sala es fan coincidir tots els eventuals que aspiren al lloc de treball en joc i en un altre espai, la resta. Al primer, el controlador o controladora sol ser la persona que corregirà l’examen. A l’altre, qualsevol altra persona que fa una mera funció de vigilància i acompanyament. Les fonts consultades remarquen que davant d’aquesta situació “es pot pensar el que es vulgui”, però habitualment els no eventuals, els externs externs, no solen ja ni tan sols aprovar. Queden fora a la primera de canvi.

Més laments: l’ús dels ordinadors. Molts dels exàmens es fan amb ordinador. Normalment, quan és aquest el cas, no es pot triar cadira. Els llocs ja estan predeterminats. La suspicàcia creix ràpid. ¿Hi ha ordinadors que tenen accés a Internet o algun altre canal que pot facilitar les respostes del test? En tot cas, les fonts consultades asseguren que no és pas habitual que a l’administració central s’usi cap plataforma que garanteixi un accés monitoritzat a l’ordinador per controlar si algú fa trampes.

Servei d’ocupació

I l’últim esglaó de la queixa però no menys important. Tots aquells treballadors que procedents del servei d’ocupació s’estan sis mesos treballant a l’administració. Amb la millor de les disposicions, amb la millor voluntat gairebé sempre. Són persones sense feina algunes de les quals porten diversos mesos sense treballar. Se’ls dóna una feina i una remuneració discreta. Res a dir en aquest sentit. Tenen una feina un temps i un souet. El problema bé quan assumeixen tasques d’una responsabilitat que no els pertoca.

Els ‘temporers’ procedents del servei d’ocupació no fan cap formació per poder conèixer allò bàsic del funcionament de l’administració

Sovint són els que s’encarreguen de gestionar el pagament de factures, de posar ordre a temes pressupostaris, de controlar els proveïdors. Qüestions del funcionament corrent ordinari de l’administració que demostren que si falta personal per fer aquesta feina, tota ella previsible, és que no hi ha un dimensionament prou bo de l’administració. O que alguna cosa falla, encara que siguin un excés de baixes, per citar una possibilitat. Però el que està clar és que aquests treballadors procedents del servei d’ocupació, aquests ‘ocupacionals’, fan feina que de totes totes haurien d’assumir treballadors fixes. Empleats habituals.

Doncs no és el cas. I és clar, aquests treballadors temporals, tan temporals que sols treballen sis mesos perquè el programa ocupacional així ho defineix, no fan cap mena de formació per garantir que tenen uns coneixements mínims del funcionament de l’administració i de la seva normativa bàsica i que, a més a més, si han de fer alguna comunicació, la puguin fer amb un mínim de correcció en la llengua oficial del país i, per tant, d’obligat ús i compliment per a l’administració. Però aquí no passa res. Ep, i tot plegat no és d’ara. Que quedi clar: la culpa no és del nou Govern. És gairebé un problema endèmic. Sistèmic.

Comentaris (10)

Trending