Una vegada ha transcendit un document intern del servei de seguretat de l’ambaixada espanyola a Andorra datat el 25 de març del 2015 i que fa referència a l’accés a la legació diplomàtica, el dia abans, de personal aliè a la missió oficial, ha fet aflorar també altres situacions viscudes aquells dies de molta tensió arran de la intervenció de BPA. I posa de manifest que l’INAF encapçalat llavors per Maria Cosan i els administradors inicials nomenats per mateix òrgan de control bancari -Carles Salvadó, Santiago Guillén i Joan Quera- van viure situacions de molta tensió i contrarietat. Fins al punt que els administradors, almenys algun d’ells, va amenaçar de dimitir producte de maneres d’actuar com a mínim poc clares.
De fet, si Salvadó, Guillén i Quera van ser rellevats amb relativa rapidesa i després es va crear l’Agència estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB) va ser, justament i en part, el resultat de les tensions hagudes. I la necessitat de l’administració andorrana de tenir un major control directe de la situació. I un dels primers punts de confrontació greu va ser l’exigència per part d’Espanya d’obtenir les dades dels dipositants de Banco Madrid. Segons les fonts consultades, el ‘back up’ de la filial espanyola de BPA, és a dir, la còpia de seguretat relativa als clients i els seus moviments, es guardava al Principat atès que sent a Andorra la legislació vigent molt més proteccionista es volia evitar córrer possibles riscos davant dades molt sensibles.
L’únic que es va impedir dues setmanes després de l’esclat de la crisi és que autoritats espanyoles es presentessin directament a les instal·lacions bancàries
Espanya hauria sol·licitat a Andorra -via fiscalies- les dades de Banco Madrid. Als responsables bancaris de BPA que encara quedaven al peu del canó -la primera línia de la cúpula havia estat ja desmantellada- els dirigien els administradors, que al seu torn rebien ordres de l’INAF. La informació que es va facilitar, sempre oral, era que l’Estat espanyol necessitava les dades de la filial de BPA per poder justificar la intervenció que n’havia fet el Banco d’Espanya de manera paral·lela a l’assumpció del control per part de l’INAF de BPA.
Les fonts consultades han explicat que els moments de tensió van ser molt elevats. Els empleats de BPA s’oposaven a realitzar segons quines tasques si no rebien les instruccions per escrit. I per escrit no solia arribar mai res. De fet, Cosan, que liderava suposadament el procés, hauria evitat tant com va poder donar ordres escrites, fet que desesperava les seves subordinades, que vivien amb desesperació la situació. I una d’aquestes situacions que va comportar dita desesperació va ser el lliurament de dades que finalment es va acordar per al 24 de març del 2015. És a dir, dues setmanes després de la intervenció de BPA. Ningú no volia escriure conscients de la dubtosa legalitat de tot plegat i per evitar deixar rastre, proves. Responsabilitats.
Finalment, va ser un dels administradors qui va enviar un correu electrònic, suposadament seguint les directrius de l’INAF, en què comunicava al departament de serveis centrals de BPA que es lliurarien les dades sol·licitades per Espanya. Però que en cap cas les autoritats espanyoles no acudirien a la seu del banc a ‘xuclar’ les dades si no que es faria d’una altra manera. Segons es desprèn per la nota revelada dijous passat per l’Altaveu, van ser el responsable de seguretat informàtica de BPA i un responsable de l’empresa externa (Ibermática) que donava suport els qui van acudir a l’ambaixada espanyola amb un disc dur de gran capacitat.
En aquell equip, suposadament, hi havia les dades sol·licitades i cap més. La informació sobre els dipositants de Banco Madrid. Ara, les fonts consultades no han pogut garantir, ni per bé ni per mal, que contenia exactament aquell disc dur. Els dos responsables informàtics de BPA haurien estat més de nou hores a la seu diplomàtica espanyola sense que hi hagués cap autoritat ni judicial ni policial andorrana fent cap mena de control. Clar que allò formalment era territori espanyol. També han assegurat les fonts que durant el mateix dia que es feia tot el procés de bolcat de dades es faria a la demanda l’aval judicial.
Un altre moment de tensió entre responsables de l’INAF i els administradors va ser quan es va decidir, per part del supervisor, que els consultors de PricewaterhouseCooper’s havien de poder tenir accés als comptes numerats. És a dir, a saber qui hi havia darrere de cada codi. Va ser un altre moment de molt debat i estira-i-arronsa. I les fonts consultades, properes a l’entitat intervinguda, no han pogut aclarir en aquest cas com va acabar la situació. El cert és que amb l’aterratge de l’AREB tot control es va diluir molt més. Les reserves i la prudència que en certs moments mostraven els administradors inicialment nomenats per l’INAF van convertir-se en molta més flexibilitat.