El consell de ministres va anunciar per sorpresa el 16 de maig la creació d’una ambaixada permanent a Suïssa. Encara més sorprenent va ser designar un home sense experiència diplomàtica -encara que sí molta relació amb l’OMS- com Josep Maria Casals per al càrrec. Era clar, però, que Casals no es trobava còmode al ministeri de Salut, on un temps abans havia deixat la direcció general del departament per tornar-se a la seva àrea de responsabilitat i, per acabar-ho d’adobar, tot entroncava, també, amb l’agreujament, per dir-ho d’alguna manera, l’accentuació, de la investigació sobre les irregularitats que només havien de ser administratives al Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) i que ara ja tenen un abast penal més que notable.
El nomenament diplomàtic del cap de l’àrea de Salut Alimentària va aixecar polseguera i se’l va lligar a la investigació judicial de l’escàndol del SAAS
Casals, com l’exministra de Salut Cristina Rodríguez, curiosament també ambaixadora, ella a París i des de ja fa un temps, haurien tingut un pes i com a mínim, un coneixement més que notable del que es va coure al SAAS en aquells temps en què ara estan sent investigats per la batlle Maria Àngels Moreno. Fins al punt que tots dos, Rodríguez i Casals, serien els màxims responsables del consell directiu de la parapública, l’organisme que, per bé o per mal, supervisa -o hauria de fer-ho- totes les decisions que s’adoptaven i s’adopten al SAAS. Rodríguez i Casals sabien i saben què s’hi va fer i seguint directrius de qui. Essent diplomàtics, no és impossible, però és més incòmode citar-los en un procés judicial sia en el paper que sia.
I si ja hi havia marro en tot plegat i fins i tot la qüestió -la sorprenent decisió, de cop i volta, de crear una ambaixada a Ginebra quan allò pressupostat era posar-ne en marxa una a Berlín- va ser objecte d’una pregunta parlamentària, entre el funcionariat, a l’administració, més malestar va causar la convocatòria d’una plaça temporal de tècnic administratiu a la missió permanent d’Andorra a l’oficina de les Nacions Unides a Ginebra. Una convocatòria necessària i urgent, de mobilitat interna que es va anunciar el mateix dia que es feia pública la designació diplomàtica del cap de l’àrea de Salut Alimentària i per la qual es donava una setmana de temps per presentar-se.
Al mateix moment, es convocava un concurs intern per una plaça de tècnic administratiu per a la mateixa ambaixada: la parella va quedar tercera de quatre aspirants
No hi havia dubte, entenien dins mateix de l’administració, que la plaça estava molt teledirigida. La dona de Casals és funcionària del departament de Funció Pública i, evidentment, va ser una de les aspirants per al lloc de treball. Per a sorpresa dels convocants, però, hi va haver més aspirants a la plaça. Quatre. Fins al punt que la principal aspirant, segons les fonts consultades, va quedar en tercera posició en les proves que es van fer. La primera classificada s’hauria guanyat la plaça amb tot mereixement.
Així, les coses, segons les fonts consultades, Casals hauria fet un replantejament i hauria comunicat a la ‘superioritat’ que vist l’escenari que li queda, prefereix quedar-se on està i renunciar al càrrec que ja li havia estat atribuït. Veterinari de formació acadèmica i amb moltíssims anys d’experiència al ministeri de Salut, Josep Maria Casals havia de rellevar com a ambaixador a Enric Tarrado i havia d’assumir també les funcions de tècnic diplomàtic que quedava vacant i que cap altre funcionari, per concurs, no havia volgut ocupar. Ara tot això se’n va en orris. Almenys en principi. Falta, suposadament, que es desfaci allò que s’havia fet. I que es comuniqui oficialment i públicament la renúncia.