Si el 666 és la xifra que s’associa al diable, el 777 és el número del compte per on circulava el diner en efectiu que triangulaven tres entitats financeres que, com a mínim, eren cosines germanes: Fibanc a Barcelona i Andbank i Valora a Andorra. De mitjan dècada de 1990 del segle passat fins als primers dies del 2007, quan Valora va haver de ser intervinguda per l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), les tres firmes van actuar del bracet. En moltes operacions com s’hi fossin una de sola. I és que accionistes, directius o empleats d’unes i altres apareixien en les altres o les unes. Els investigadors espanyols del ‘cas Pujol’, una vegada que han constatat alguns moviments de la família de l’expresident català amb l’aparició de Fibanc i Valora pel mig, paren atenció a aquell compte 777. Que, de fet, no era un compte. Era una caixa forta.
Curiosament, d’aquell compte en va desaparèixer tot rastre documental dels moviments que s’hi van fer. La Batllia d’Andorra ho sap, com a mínim, des d’octubre del 2010. L’informe encarregat per la pròpia Justícia andorrana a un pèrit expert en dret econòmic penal, el francès Philippe Riu, ho deia ben clarament. I aquell informe, que va trigar gairebé tres anys en ser lliurat, va ser dipositat per aquelles dates davant la llavors instructora i avui magistrada del Tribunal de Corts Anna Estragués. Ara s’intenta mirar, a Espanya, si una part dels diners en metàl·lic que els Pujol van enviar cap a Andorra, més enllà dels que arribessin en bosses o motxilles per terra o aire, també podien haver arribat via transferències ordenades per Valora. Serà difícil provar-ho. No hi ha documents. I justament un dels maldecaps dels investigadors espanyols és aclarir l’origen dels fons dels Pujol.
La gestora andorrana encara en fallida, participada inicialment per Reig Patrimonia i per Fibanc una vegada adoptada la denominació amb la qual se’n va anar a l’aigua, té una vinculació directa, és clar, tant amb el banc català liderat per Carles Tusquets -que una quinzena d’anys abans que Valora se n’anés en orris ja havia tingut lligams amb el ‘cas Athos’, un ‘xiringuito’ financer de dubtosa utilització- com amb Andbank. D’entre el reguitzell d’anomalies que criden l’atenció a Riu i que el pèrit econòmico-penal esmenta en el seu informe s’hi explica: “El compte client 777 no existeix i no s’ha trobat cap document relatiu mentre que a Andbank han estat revelats moviments (ingressos o retirades). De fet es tracta d’una caixa forta per on transiten els moviments de diners líquid. El 2 de gener del 2007, el compte 777 presenta un saldo deutor de 48.902,80 euros.” En un altre passatge del mateix treball remarca el pèrit que aquells diners no s’han localitzat enlloc.
Els dos bancs actius amb què operava la gestora Valora eren Andbank i Dexia. I la caixa forta que hi havia a les instal·lacions de Fibanc no té pèrdua. El seu funcionament, vaja. Una explicació planera permet assimilar aquella caixa a una mena de rentadora, industrial fins i tot, de diners. Anem a pams. Valora, presidida per Jordi Jofre que al seu torn era el director de banca privada de Fiibanc -i lligada d’una manera o altre també des del punt de vista del control societari a Andbank-, tenia una caixa forta dipositada al banc català. A la Diagonal de Barcelona. Com a caixa forta que era, estava associada a un compte corrent, el famós 777. Formalment, Fibanc no té perquè saber què hi ha a la caixa forta. No obstant, hi hauria documentació amb els logotips de Fibanc i Valora junts. Sia com vulgui, clients de Valora -i vés a saber si també del banc català- portaven diner en efectiu a la seu de Fibanc. Més d’un i de dos cops, els rebia personalment el propi Jofre. Aquells diners es dipositaven a la caixa forta i via transferència acabaven apareixent en un compte Omnibus que, també Valora, tenia a Andbank.
Per tant, diner en efectiu sense una procedència justificada ‘volaven’ d’Espanya al Principat com si res. La caixa forta permetia que no aparegués el nom del titular real d’aquells diners. D’aquell líquid. En efecte, en un sistema emprat per places ‘off shore’, l’ordenant formal de la transferència no era el propietari de veritat. Era Valora. A més, els diners acabaven apareixent en un compte Omnibus. És a dir, en un compte on es barrejava el capital de molta gent. Qui tenia la traça de tot plegat era Valora. La gestora havia de fer el seguiment del compte 777. Havia de tenir cura de la comptabilitat. Coincidentment, aquesta documentació mai no ha aparegut. Ho diu el pèrit en el seu informe. Sobre Valora no és l’únic que va desaparèixer més enllà que es miressin d’esborrar els discs durs dels ordinadors de la seu que l’entitat tenia a Galeries Plaza. Philippe Riu també ho exposa en el seu informe: “Els seus comptes (els de Valora) van ser regularment certificats per Deloitte fins el 2004 i per KPMG el 2005. Deloitte no està en situació de fer-nos arribar el seu expedient de treball, que va ser accidentalment destruït a causa d’un sinistre en els seus arxius.”
¿Destruir documents?
Fa uns dies, sortia a la llum pública la demanda per part de la família Pujol als dirigents d’Andbank, en aquest cas ho hauria explicat en seu judicial Manel Cerqueda, perquè el banc andorrà destruís documentació relativa a l’operativa dels components de la família de l’expresident català. Cerqueda hauria estat taxatiu en negar-s’hi. A Valora, però, cosina germana d’Andbank, els documents d’un curiós compte que realment és una caixa forta per on transita diners líquids a cabassos no s’ha trobat ni tampoc es trobarà. D’aquells diners també n’havia d’estar al corrent, poc o molt, qui va ser el director de la gestora de capitals i l’home que va acabar fent saltar totes les alarmes sobre Valora el sant Esteve del 2006. Xavier Felipó havia fet de ‘correu’ en més d’una ocasió segons testimonis d’aquestes operacions. Agafar diners de clients de Barcelona i traslladar-los suposadament ell mateix fins a Andorra. Seria una més de les moltes irregularitats detectades pel pèrit.
En el seu informe, Philippe Riu (en una imatge recent) fa una relació detallada encara que no exhaustiva d’anomalies detectades. I així explica, per exemple, que “vam constatar que de manera recurrent, segons el principi dels xecs al portador, s’establia i lliurava un xec a una persona destinatària desconeguda, que servia ‘d’intermediari’. Un cop cobrat el xec per aquesta persona, la quantitat equivalent era lliurada en metàl·lic al client destinatari final que, a l’origen, havia de ser objecte de reemborsament dels fons sense intervenció de l’intermediari”. En un altre passatge del mateix treball encara aprofundeix una mica més en la qüestió: “Hem comprès que els moviments de fons en diner líquid (dipòsits, retirades mitjançant xecs al portador) o internacionals mitjançant transferències a l’estranger sota cobert de Valora per als clients intervenien regularment. El fet de recórrer a procediments d’aquest tipus en matèria de gestió de fons i transacció en diner líquid sense declaracions ni control planteja la pregunta, avui inevitable, del respecte de la lluita contra el blanqueig i el terrorisme.”
I és que, com explica Riu, “els justificants d’aportacions no sempre s’annexen als extractes bancaris i sovint, en aquest cas, la identificació de l’inversor esdevé impossible”. El pèrit va constatar moltes altres situacions anòmales, algunes de les quals ja havien estat descrites abans pels dos liquidadors judicials de la societat financera. L’economista Jordi Alcobé i l’advocat Raül González van formar equip per encarregar-se d’aquella tasca. Anys després, un seria ministre i l’altre, president del consell d’administració en un mandat de l’INAF que ja ha entrat en la seva recta finalíssima.
Una causa oberta deu anys després
Entre les irregularitats, de naturalesa administrativa i també penal, que un i els altres van coincidir en assenyalar hi ha, per exemple, usant els termes en què està exposat en l’informe de Philippe Riu, “l’absència d’anàlisi dels perfils dels seus clients i el seu deure d’assessor”, “la realització d’inversions especulatives a partir de la tresoreria comuna i l’assignació de les pèrdues a posteriori, de manera arbitrària per dissimular les seves pèrdues” i “la presentació d’extractes falsificats als clients per dissimular les pèrdues sobre aquestes operacions especulatives”. I, amb tot, el fet que totes aquestes operacions arriscades, especulatives i com es vulgui que es diguin, van suposar que desapareguessin 23 milions d’euros dels aproximadament seixanta que hi havia al compte Omnibus de Valora.
El gener va fer deu anys, deu, de la intervenció per part de l’INAF de Valora. No hi ha ni tan sols un trist processat. Només hi ha un assenyalat, un hipotètic eventual i possible responsable de tot plegat: Xavier Felipó. La resta de possibles implicats -com els accionistes o els exaccionistes, persones físiques o jurídiques, des de Jordi Jofre a Jordi Martí passant per les societats Gessa o els bancs Fibanc o Andbank- se n’han salvat. O almenys per ara, que sembla que la batlle instructora, Canòlic Mingorance, hauria tornat a reactivar la instrucció per mirar de liquidar-la d’una vegada per sempre. I més ara quan des d’Espanya es podria demanar informació. I és que el blanqueig, tal i com està configurada la doctrina jurisprudencial actual, és un delicte que pràcticament no prescriu mai perquè persisteix en el temps. En conseqüència, es podria tornar a mirar què va passar a Valora (el propi Philippe Riu destaca els estrafolaris moviments accionarials haguts en la societat) i què caram era el 777. El compte, la caixa forta. I és que el ‘cas Pujol’ n’ha reviscolat l’interès. ¿I si era una porta d’entrada més de la família del virrei de Catalunya cap al Principat?