- L'empresari lauredià mou cel i terra per poder deixar Soto del Real i poder retrobar-se amb el seu fill un cop sap que la lesió de medul·la és irreversible
- La sala penal de l'Audiència nacional espanyola desestima les raons humanitàries per alliberar el gestor de Sant Julià, empresonat des del 25 de maig
- El seu fill mitjà, de 20 anys, va patir un accident laboral el 28 d'abril que l'ha deixat en cadira de rodes però millora a marxes forçades per poder viatjar fins a Madrid
La desestimació del recurs contra l’empresonament ha estat un cop dur per a Joan Besolí. També per a Sandro Rosell. Tots dos, l’empresari lauredià i l’expresident del Barça, s’havien mostrat molt sencers d’ençà de la seva entrada a presó el 25 de maig. Ubicats en un mòdul del centre penitenciari que a Soto del Real ja és conegut com ‘La Masia’, Besolí i Rosell comparteixen una dura experiència. Ho és per tots dos. Però al gestor de Sant Julià de Lòria se li fa tot encara més muntanya amunt pel fet que va ser entre reixes que va saber que el seu fill mitjà, de vint anys, no tornaria a caminar mai més. Besolí va arribar a posar el passaport andorrà sobre la taula per poder aconseguir la llibertat i poder veure el seu fill. És la seva lluita més enllà de demostrar que és innocent de tot el que se l’acusa. També el fill, Genís, s’ha fixat com a obsessió intentar millorar tant com sigui necessari per poder-se desplaçar a Madrid, si cal, a visitar el seu pare.
Genís Besolí va patir el 28 d’abril a la tarda un accident laboral al centre hípic de l’Aldosa de la Massana on treballava. Hi feia de monitori de doma. Però també hi feia tot allò que se li encomanava. No li costava posar-s’hi. D’aquí que aquell darrer divendres d’abril estigués manipulant amb un tractor una bala de palla de dos-cents cinquanta quilos per als cavalls. La propietat de l’hípica havia retirat les proteccions que a mode de cabina tenia la màquina perquè suposava un impediment perquè es pogués moure sense traves per les quadres. La mala fortuna o el que fos va fer que la bala de palla vencés la pala on anava i els dos-cents cinquanta quilos de pes pleguessin el jove. Les vertebres de seguida en van pagar les conseqüències. La medul·la va quedar segada.
Intentant adaptar-se a la nova vida del seu fill, i de la família en general, mirant de saber si la lesió encara podia no ser irreversible, es trobava Joan Besolí quan el 23 de maig va ser detingut. Com el seu cunyat Andreu Ramos o com Sandro Rosell. Aquests dos darrers es van fer amics durant la mili. L’expresident blaugrana va fer el servei militar a la Seu i d’aquell temps encara té moltes amistats a l’Alt Urgell i Andorra. De la mateixa època és l’amistat amb Besolí. El gestor lauredià, encara sense tenir una situació estable a Soto del Real -passen uns dies abans no es fixen amb claredat el règim de visites o de trucades telefòniques, per exemple- va rebre al cap de pocs dies d’estar reclòs la visita dels seus advocats. Els que intervenen a Espanya i els seus assessors legals a Andorra.
La lesió que patia, que pateix, de fet, Genís Besolí era greu. Ho tenia clar el seu pare, que ja havia fet els passos necessaris per arrendar un pis a Barcelona i poder fer el seguiment més acurat possible de la recuperació del seu fill. Però amb la medul·la inflamada era impossible fer un diagnòstic definitiu. El 26 de maig, un dia després de l’ingrés a Soto del Real, els metges de la Vall d’Hebron van emetre el seu informe. El jove lauredià hauria d’anar sempre més en cadira de rodes. La dolença era irreversible i li havia malmès del tot la funcionalitat de les cames. L’advocada andorrana que l’assisteix i amb la qual la vincula l’amistat més enllà de la relació professional li ho va haver de comunicar a través d’un vidre de metacrilat. En Joan volia saber com estava el seu fill. Sabia que hi havia d’haver un informe. No li podien pas amagar. Quina putada tot plegat.
Començaria una batalla que encara dura per aconseguir sortir de la presó. Això el pare. El fill, per si de cas, n’iniciava una altra de guerra per si el seu pare no podia deixar Soto del Real. En Joan anava teixint elements per poder sol·licitar l’alliberament. El seu fill s’agafaria a les ganes de poder veure son pare com a motivació per guanyar temps al temps que li havien donat els metges. Així, la seva estada a la Vall d’Hebron va ser molt més curta del que tocava. I abans va poder iniciar la recuperació a l’Institut Guttman especialitzat en aquest tipus de lesions. En lesions tant o més greus com les que pateix en Genís. El noi, però, encara no està en condicions, ni molt menys, de poder suportar un viatge de com a mínim cinc hores fins al centre penitenciari on està reclòs el pare.
Ni el fet que el delicte de què se l'acusa, juntament amb Sandro Rosell, no suposi cap perill per la societat ni l'oferiment de renunciar a la nacionalitat andorrana no han servit
Les circumstàncies familiars, la malaurada nova realitat que li tocava viure al seu fill, va ser un dels elements que els advocats de Besolí van esgrimir en el recurs que van presentar contra l’aute d’empresonament. Encara avui els advocats de l’empresari lauredià recorden, per exemple, que si la via penal ha de ser la ‘ultima ratio’, la última via, la presó, més la provisional, encara ho ha de ser més, d’última. A més, recorden, la situació de Besolí, allò de què se l’acusa, ni en el cas que fos cert i ho hagués fet, “no atempta contra béns jurídics elements”. “Estem parlant d’una qüestió patrimonial.” D’un blanqueig de diners el delicte subjacent del qual seria el cobrament d’unes suposades comissions il·legals que, recorden les fonts, qui les va pagar no només és una entitat privada. És que, a més a més, reconeix per escrit que no li ha suposat cap perjudici. Ans el contrari. Recorden els advocats, també, que Besolí no és cap perill per la societat, que no se l’ha de reeducar ni reinserir.
I que el seu grandíssim maldecap és el seu fill. Més encara: l’estat de salut del seu fill. Estar a prop seu en un moment delicadíssim per a ell. En una etapa que li ha canviat la vida per sempre més. De fet, així més o menys ho explicava en el recurs contra l’empresonament. Deia que el dia que se’l va detenir, a la sortida de la Seu, es dirigia justament a Barcelona a veure el seu fill. El recurs explicava que davant el nou escenari familiar, era evident que hi hauria dies que estaria amunt i avall, anant de Barcelona a Andorra i d’Andorra a Barcelona. Però que això no voldria dir en cap moment que pretenia sostreure’s a l’acció de la justícia espanyola. Va proposar, Besolí, renunciar a la nacionalitat andorrana -puntualment, sí que molta gent del país ha fet costat a l’exconseller comunal lauredià; però des del punt de vista institucional, més ‘de país’, el suport ha estat i és més aviat minso- i adquirir el passaport espanyol. Era una mostra que no volia fugar-se, que és una circumstància que feia patir a la fiscalia i a la jutgessa instructora. I tampoc destruir cap prova.
Si la causa que instrueix l’Audiència nacional espanyol deriva d’una altra encetada al Principat fa tres anys i fins ara de Madrid Besolí no n’havia sabut res, és evident, vénen a dir els seus advocats, que hauria pogut destruir tantes proves com hagués volgut i, alhora, crear-ne tantes o més de noves. I no ha estat el cas. Per tant, res de res per aquesta via. A més, el mateix dia de la detenció de Joan Besolí es van practicar diversos registres domiciliaris -en domicilis particulars i professionals- que van servir perquè els agents de la policia mobilitzats a l’efecte poguessin requisar tot allò que creguessin oportú. I allò tampoc no es pot destruir. Cas omís tampoc.
Diu la sala penal de l’Audiència nacional espanyola que havia de decidir sobre la petició de llibertat de l’empresari andorrà que “quant a la lamentable situació familiar al·legada i provada, no és un obstacle per mantenir la situació de presó d'una persona”. I hi afegeix: “El fet que les seves visites al centre hospitalari on es troba ingressat el seu fill no es produeixen amb periodicitat diària i les seves constants sortides i entrades a Espanya no s'ajusten a un patró previsible, tenint nacionalitat del Principat d'Andorra, això fa que s'hagi de mantenir la mesura cautelar recorreguda.” És a dir, l’empresonament. I en relació a la “seva renúncia a la nacionalitat d'Andorra i adquisició de la nacionalitat espanyola, és una petició que cap conseqüència jurídica té, ni tan sols mereix cap comentari, sent una pretensió estranya que no pot ser tinguda en consideració”. Punt i final.
I amb aquesta galleda d’aigua freda damunt el cap i el cos sencer, Besolí, Joan, continua buscant els motius i la força per demanar, tan aviat com sigui possible, tan prompte com el procediment jurídic ho permeti, de nou, que se l’alliberi. I com a mal menor, que se l’acosti tant com sigui possible a Barcelona. Que vol veure el seu fill. I Besolí, Genís, continuarà obstinat en progressar més ràpid del que els metges mai haurien pensat perquè si son pare no surt de la presó ni l’envien a un centre penitenciari més proper, pugui, tan aviat com sigui factible, entomar un viatge de cinc hores o més. És la lluita d’un pare i un fill que de cop i volta, en un parell de mals dies, es van veure separats per unes reixes (i unes decisions judicials poc humanes massa sovint) i una cadira de rodes.