El desànim dels inquilins és gairebé tan palpable com que ja no els queden ni ganes ni forces, pràcticament, ni tan sols per queixar-se. Hi ha bona entesa entre els veïns, almenys entre uns quants, però cada vegada més costa fer passos. Això no treu que demanin, un cop més, que la saig i la batlle adoptin les decisions escaients però que tinguin en compte que el bé immoble embargat no només són totxos: hi viuen persones que al seu dia, quan es van establir allí, poc pensaven en una fallida. I menys que a data d’avui, en alguns moments, sembla que visquin com a ‘okupes’.
Les bústies, moltes, obertes de bat a bat, algunes de trencades. Les lloses de l’entrada, que ballen. De l’ascensor no en tenen notícies des de fa més d’un any. La neteja que suposadament es fa no és que brilli per la seva absència: és que hi ha el perill d’acabar ofegat entre brutícia. I sí, els propis veïns ho admeten: sempre hi ha el llogater porc que no frega ni el tros de replà més proper al propi pis per molt que el gos, també propi, s’hi hagi pixat. Més coses encara: filtracions que van cap al garatge i, es digui el que es digui, al garatge hi acaben apareixent elements que si no són cagarros molt s’hi assemblen. Igual de fastigós com d’objectiu.
Responsabilitats a banda, hi ha una cosa clara: els edificis fan fàstic; la neteja que es pressuposa no es fa des de fa mesos i l’actitud d’alguns inquilins tampoc no ajuda, els ascensors no van; els extintors no s’han revisat…
Cert, també, que hores d’ara, els inquilins que encara continuen vivint a Terres de Cibós -dels 45 apartaments repartits en dos blocs ja n’hi ha una bona colla de buits, també deixats de la mà de Déu- no paguen res més que no sigui el lloguer estricte. Ni l’aigua, ni la calefacció, ni l’electricitat. Però això té una explicació fàcil: ningú no fa la lectura dels consums, ningú no passa, per tant, cap rebut. L’obsessió veïnal és tanta en alguns moments que es poden esdevenir fets com el ‘cas de les mosques’.
Hi havia mosques en un pis de l’inquilí del qual feia temps que no se’n tenia cap notícia. Algú va creure sentir olor i es va acabar mobilitzant el personal a la recerca d’un cadàver putrefacte. Res de res. El llogater havia tocat el pirandó cap a Barcelona sense avisar. No volia que ningú el perseguís per reclamar-li els deutes que té contrets al Principat. El penúltim episodi d’un serial que fa massa que dura. I que manté fins i tot expedientada la saig que gestiona ‘la cosa’ per, presumptament, no prestar el servei que suposadament hauria de donar.
El Raonador i el ministeri
I és que els veïns, farts de merda i de manca de serveis -els extintors tampoc no estan al dia, els elements d’extinció d’incendis no rutllen- van portar el cas al Raonador del Ciutadà i el raonador va traslladar l’expedient al ministeri d’Interior que com a òrgan de control dels saigs sí que va prendre cartes en l’assumpte. I aquí estem. Més neguit, més tensió, més cabreig i males cares. Cares llargues. Els veïns han entès, per exemple, que el procediment és el que és i ara, per molt que marxin o els facin fora, mai ja no tindran dret a recuperar els dipòsits que van satisfer al seu dia.
Els veïns volen poder disposar de l’ascensor -sí, des del 2016 que va com pot, però mentre se’n va fer càrrec el propietari, va anar funcionant; cert que ja llavors es va demanar un pressupost per solucionar el problema del tot; però l’obra no es va arribar a fer i des del 2018 que està fora de servei i el propietari fallit ja no treu el cap pels edificis i no arregla res- i d’aquells serveis de què disposa l’immoble. O els que hi van associats. Que la fallida és del promotor, no pas d’ells. I que ells no són un número. Són persones, inquilins d’un immoble, embargat, sí, però immoble amb vida i vides.
La Batllia, supervisadora i avaladora última de qualsevol decisió, té diverses peticions de la saig fetes en tan què administradora judicial per resoldre; peticions que s’han anat fent per escrit des que la fedatària va ser expedientada
I aquí és quan el binomi format per la batlle i la saig han de garantir la dignitat als edificis i als seus ocupants. ¿Que la Batllia ha de controlar les despeses? Oitant! Però sabedora que hi ha persones que no són fallides. ¿Que la saig no és una experta en gestionar finques? Certament. La fedatària pública va sol·licitar a l’abril, segons les fonts consultades, pressupostos a tres agents immobiliaris per tal d’alliberar-se d’una feina que per llei li toca -en tan què administradora judicial i que cal que es faci càrrec dels béns assignats i, per bé o per mal, tot allò que en derivi- però per la qual no està professionalment preparada. És a dir, no és la seva feina, no en té la formació que pertoca al cas ni pot actuar, doncs, amb la celeritat deguda. De moment, però, no hi ha decisió judicial al respecte. La batlle que controla la fallida no ha decidit contractar un agent immobiliari perquè estigui a sobre de la gestió de la finca. Com més diners s'inverteixin en manteniment, menys en quedaran per als creditors de la fallida. I aquí estem.
Cert, també, que els darrers temps la saig hauria anat posant ordre i concert a certes coses, hauria anat fent peticions a la Batllia per donar resposta a les necessitats veïnals. Peticions per escrit. Les que queden de veritat. I és tan cert que les peticions hi són com que en gran mesura es van formular just a partir del moment de l’obertura de l’expedient. Que uns i altres han fet molta feina? Segur. ¿Que la fallida del promotor immobiliari en qüestió és molt voluminosa (203 crèdits) i complexa de digerir i dirigir i que el banc que tenia una hipoteca sobre el bé podia haver-ne assumit la gestió i no ho ha fet? Seguríssim. Tan segur com que a l’abril, també, es van posar en marxa els mecanismes per vendre l'immoble i començar a ingressar emoluments per poder cobrir el passiu.
I al final, el que vénen a dir els veïns, és que la batlle faci de batlle, és clar; que la saig faci de saig, certament; que deleguin en qui correspongui allò que no els pertoqui i pel qual no tinguin la formació adient; però que recordin que allí s’hi viu i que igual que als fedataris públics no els agraden les crítiques i a les autoritats judicials tampoc els ve de gust sortir als ‘diaris’, als veïns no els correspon viure entre caos i merda. I tot per una fallida amb inquilins a dins. I si el problema són les normatives, les lleis que no preveuen certes situacions, que es canviïn. Pel bé dels uns i dels altres.
Comentaris (2)