Ja no és al Principat -on de ben segur es va perpetrar l’actuació econòmicament més sagnant més enllà dels impactes personals que també hi van ser i d’un abast també enormement important- que aflorin els elements que mostren la guerra política i en alguns casos, com pot ser el cas andorrà, empresarial i de cercles de poder, sinó que a Espanya apareix amb força tota la trama que es va argüir a partir del primer Onze de Setembre -diada nacional de Catalunya- massiu.
Des de llavors que petits però influents i poderosos grupuscles polítics -instaurats llavors en el poder governamental espanyol- i policies que havien navegat sempre al límit entre allò legal i el que no ho eren i havien marcat el pas, les directrius policials encara amb reminiscències franquistes van decidir salvar Espanya i posar tota la carn a la graella per fer-ho. Buscant testimonis de dubtosa credibilitat, fabricant informes falsos per avalar les aportacions d’aquells testimonis, atropellant qui fos falta per aconseguir destruir l’independentisme català.
L’acceptació per part d’un jutjat de Madrid de la querella presentada per l’expresident de l’FC Barcelona Sandro Rosell i, per tant, el reconeixement que potser sí que cal investigar la denominada ‘Operació Catalunya’ com a tal ha permès obrir la caixa dels trons en tota la seva extensió i són diversos els estaments i, sobretot, les persones que estan posant sobre la taula tot el que els va passar i assenyalen amb noms i cognoms els responsables del desgavell presumptament il·legal que hauria tingut en Andorra, a través de diverses institucions i persones, un aliat necessari.
Mentre a Espanya la immensa majoria de causes per justificar moltes de les actuacions que van sostenir almenys en el moment de cometre’s tots els moviment que s’aixopluguen sota la denominada ‘Operació Catalunya’ s’han arxivat jurídicament o han quedat en no res, l’aparició d’elements de prova d’aquella conxorxa policial i política són cada vegada més evidents. A Andorra es manté la pressió amb judicis interminables i acusacions d’Estat per, aparentment, la confusió d’interessos entre aquest Estat i, presumptament, les persones que van avalar, van donar cobertura a tots els procediments com a mínim de dubtosa legalitat i que, probablement, més enllà dels interessos generals, cobrien interessos personals.
De BPA, malgrat esbudellar-la de dalt a baix, causant enormes perjudicis als seus treballadors i a moltíssims dels seus clients, no s’ha trobat res més d’allò que ja se sabia i que ja estava sent escrupolosament investigat i, fins i tot aïllat i delimitat pels seus dirigents executius
La derivada andorrana de l’’Operació Catalunya’ es manté aturada a la Batllia per les maniobres d’excàrrecs polítics espanyols com Mariano Rajoy, principal investigat. Andorra, com va fer el 2015 i fins i tot els anys precedents, aparentment no pot anar contra la voluntat de la maquinària espanyola. Cal veure doncs, què fan les autoritats judicials del país veí -el jutjat que ha admès la querella de Rosell és, per ara, poc menys que una mena d’ovella negra- i, també, com es mouen els estaments polítics en un any carregat de conteses electorals com passa al Principat.
Encara ara -i ho mantenia ‘La Vanguardia’- fonts del Banc d’Espanya recordaven que si la intervenció i posterior liquidació de Banco Madrid, cent per cent controlat per BPA, va ser tan ràpida això es va deure al fet que “hi havia motius distints als econòmics”. Ben cert, l’entitat que va precedir la Kutxa era una organització solvent i les acusacions que contra ella es van formular, com es van formular contra BPA, només eren presumpcions sobre un abast molt limitat de la seva operativa. I amb el temps, els organismes de control i supervisió espanyols ho han arxivat tot sense cap reprimenda contra l’entitat. Ni tan sols una multa econòmica.
I de BPA, malgrat esbudellar-la de dalt a baix, causant enormes perjudicis als seus treballadors i a moltíssims dels seus clients, no s’ha trobat res més d’allò que ja se sabia i que ja estava sent escrupolosament investigat i, fins i tot aïllat i delimitat pels seus dirigents executius. Alhora, curiosament, no s’ha trobat ni un cèntim d’euro més de l’independentisme català que els 4-5 milions que van transitar per BPA-Banco Madrid de la família Pujol procedents d’Andbank. I que Andbank es va treure de sobre, de ben segur ja tenint algunes informacions privilegiades del que es coïa a Madrid.
Poder demostrar que els dirigents catalans eren tan corruptes que ‘guardaven’ els seus diners a la grisa Andorra hauria estat una de les pretensions de la maquinària político-policial espanyola que necessitava de l’aparell andorrà per poder-ho demostrar. I que hauria acabat acudint als Estats Units per articular un cop que fet només per iniciativa estatal hauria estat de difícil explicació, d’impossible justificació. Ara, fins i tot amb el ‘notice’ del FinCEN sense cap efecte i amb els organismes americans evitant d’explicar què va passar tot i admetent que hi ha centenars de comunicacions teixides en el triangle Andorra, Espanya, Estats Units i que no es pensen donar, sostenir qualsevol cosa com a causa d’aquella nota que fa anys que no existeix continua sent l’única clau de volta de tot plegat.
I s’hi poden agafar, al Principat, des de dirigents polítics que poc o molt van plegar-se, per les raons que sigui, a la maquinària espanyola fins als màxims responsables de la fiscalia. Des dels executius i accionistes d’alguns dels principals competidors de BPA als responsables dels òrgans de supervisió i control financer. Però damunt de la taula no hi ha cap prova irrefutable. Només aquell ‘notice’ que es va retirar per la porta del darrere.
I mentrestant, vuit anys després de l’esclat del ‘cas BPA’, les evidències d’una trama barroera que va alinear institucions i persones de dubtosa credibilitat personal i professional, els indicis d’actuacions il·lícites de principi a final, i cada cop més, les proves -perquè molts d’ells van verbalitzar amb orgull allò que estaven fent per salvar la pàtria, la seva- permeten deixar veure sense embuts que el banc andorrà va ser una de les grans víctimes -econòmicament, segur que la major- d’un muntatge de pandereta però manifestament greu i clarament il·legal.