La sala s’hi refereix arran d’una apel·lació de dos residents passius en el moment de voler regularitzar, que no pas demanar de nou, la seva autorització. Portaven 18 anys residint al país i, en principi, haurien incorregut en alguns elements que feia que l’administració els demanés regularitzar la seva situació. Ho feien a través de certificats bancaris per exemple de Luxemburg o de Singapur. Curiosament, sempre certificaven que en un compte hi havia just els diners necessaris que exigeix la llei.
La sala es posiciona a partir d’una apel·lació feta per dos ciutadans que ja faria divuit anys que resideixen a Andorra, i que ara hauran de sol·licitar, si ho volen, permís de nou
Però els tribunals, el que venen a dir és que no és que es necessiti disposar d’uns diners determinats, perquè si aquests es van reduint hi haurà un moment que ja no es podrà respondre als mitjans necessaris. I quan una autorització s’atorga per deu anys, per exemple, l’administració ha de garantir que la persona que vol residir al país sense disposar d’una activitat lucrativa podrà anar responent. I que en un moment se certifiqui que té els diners exigits no vol dir que l’endemà deixi de tenir-los.
En tot cas, en el cas concret sobre el qual s’acaba de pronunciar no es dona la raó als apel·lants que, si ho volen, hauran de sol·licitar el permís de residència de nou, des de zero. I com diu la sala, ja hi ha un altre requisit que no es compleix, atès que aporten entre altres coses una documentació que acredita la seva residència també al Regne de Luxemburg. Per tant, no es pot pretendre la residència a Andorra si s’està residint a Luxemburg i, suposadament, també a la inversa.
EL RAONAMENT
El tribunal, però, és conscient que la clau no és només el cas concret, que és el més important, és clar, per als demandants, si no que allò que a llarg termini realment importa és el posicionament que per primer cop es fa sobre la qüestió. “I la interpretació del concepte ‘mitjans econòmics suficients’ s’ha de fer partint de la base que aquests mitjans han de servir per ‘viure’ al Principat, és a dir, per fer front a totes les despeses que necessàriament es tindran durant aquesta estança”, manté la sentència.
“Així, no es pot perdre de vista que l’autorització que es demana pels agents ho és per residència sense activitat lucrativa, o, el que és el mateix, els actors pretenen viure al Principat sense disposar d’una activitat lucrativa, o, si es vol, sense tenir un salari amb el qual cobrir les necessitats del resident i la seva família per viure al país”, diu la resolució en el seu argumentari i hi afegeix que “des d’aquesta perspectiva, no es pot admetre la interpretació que fa la part agent”.
“No és suficient comptar amb uns dipòsits superiors a l’import fixat pel reglament en un moment determinat, compte tingut que, si aquest diners es van gastant per poder fer front a les despeses familiars -i, si es viu a Andorra, necessàriament s’aniran gastant- no se’n podrà disposar pels exercicis posteriors si no es reposen amb nous ingressos”
En efecte, “‘viure sense activitat lucrativa’ significa tenir recursos suficients per poder cobrir totes les necessitats que això comporta, és a dir, pagar totes les despeses de l’interessat i de la seva família (allotjament, subministraments, despeses en menjar i altres despeses corrents), i això suposa tenir una font d’ingressos, que, pel tipus d’autorització que es demana, ha de ser diferent de les rendes del treball a Andorra, o bé acreditar tenir efectiu suficient per cobrir tot el període de l’autorització que es demana (en el cas que ens ocupa 10 anys) per poder anar gastant el 300% del salari mínim (més un 100% addicional per cada membre de la família diferent del sol·licitant), cada any, sense necessitat de rebre nous ingressos”.
La sala, en una decisió que és ferma i executiva i només hi podria fer fer marxa enrere, a priori qüestió improbable ara mateix, el Tribunal Constitucional, recorda que el reglament -Decret 485/2022-, ha establert que “aquesta suficiència de recursos econòmics s’observa en funció d’una valoració dels recursos anyals, que han de superar d’un 300% el salari mínim anyal vigent pel que fa al titular principal, al qual s’ha d’afegir el 100% d’aquest indicador per a cadascuna de les persones a càrrec”.
“Així, el sol·licitant pot obtenir els seus recursos de l’explotació del seu patrimoni, o de les rendes dels seus actius -bé sigui per dipòsits en efectiu en comptes corrents, pel cobrament de beneficis per la seva participació en societats mercantils, o d’altres-, però no és suficient comptar amb uns dipòsits superiors a l’import fixat pel reglament en un moment determinat, compte tingut que, si aquest diners es van gastant per poder fer front a les despeses familiars -i, si es viu a Andorra, necessàriament s’aniran gastant- no se’n podrà disposar pels exercicis posteriors si no es reposen amb nous ingressos”.
Els magistrats fan especial èmfasi en el fet que “quan el reglament es refereix a les ‘certificacions bancàries corresponents’ ho fa després d’esmentar el certificat de pensió de jubilació i/o d’invalidesa, i la declaració de renda de l’any anterior al darrer país de residència, documents que reflecteixen els ingressos que ha tingut el sol·licitant en un exercici concret”. I acaba concloent el Superior que “quan el reglament parla de ‘certificacions bancàries corresponents’, es refereix a aquelles que acreditin l’obtenció de rendiments, i no només el saldo en compte corrent en una data determinada”.
La interpretació que en fa la sala “és conforme amb la redacció i l’esperit de la norma”. Això, però, “sense perjudici que, òbviament, en una futura reforma es pugui definir i concretar què s’ha d’entendre per ‘mitjans econòmics suficients’”. I és que un dels retrets velats que fa la sentència en la seva exposició inicial és, justament, que en el marc de la normativa que regula els mecanismes associats als ‘mitjans econòmics suficients’ no s’hagi definit sense embuts aquest concepte.
Comentaris (4)