D’aquesta forma, es confirmen les resolucions ja dictades per la Justícia, que entenia que els fons que Sayler tenia a l’entitat bancària del Principat i amb els quals, entre altres coses, va intentar comprar un habitatge, provenien de les activitats il·lícites per les quals va ser condemnat al seu país. Més concretament, qui va ser fundador i màxim responsable del grup SK Foods, que durant els darrers anys de la dècada dels noranta i els primers del segle XXI va controlar bona part del sector de l’alimentació als Estats Units, especialment via el tomàquet preparat. Segons les autoritats judicials americanes, però ho va fer amb pràctiques il·legals, com ara suborns i extorsions, que li permetien manipular el preu dels productes.
La investigació que se li va obrir el 2009 va acabar en un procés judicial culminat en un acord de culpabilitat -acceptava els càrrecs a canvi d’una pena reduïda-. Se li van imposar sis anys de presó, dels quals va complir de forma ferma tres. Les indagacions també van permetre localitzar un compte que Sayler va obrir a Andorra. Concretament a Crèdit. Hi havia tres milions de dòlars, amb part dels quals va intentar comprar una casa.
Al país també se li va obrir causa. En concret, per blanqueig de diners. Bàsicament perquè s’entenia que l’intent d’aquesta operació de compra era per netejar part dels fons provinents de les seves activitats il·legals als Estats Units. El procés, llarg, va culminar ara fa uns mesos quan el Superior va validar la sentència inicial del Tribunal de Corts: 3 anys de presó i multa de 2,5 milions. I, a banda, els fons ingressats a l’entitat financera queden comissats a favor de l’Estat.
Davant d’aquesta resolució, Sayler va decidir presentar un recurs d’empara davant el TC. L’acció va ser admesa a tràmit, fins i tot amb efectes suspensius. És a dir, la sentència quedava aturada fins a la resolució definitiva que, ara, s’ha publicat. I, en aquest cas, es defensa que la Justícia andorrana ha actuat correctament. Que a l’empresari nord-americà no se li ha conculcat cap dret fonamental.
El recurrent entenia que les decisions a Corts i Superior havien vulnerat fins a tres principis: la presumpció d’innocència, el de no retroactivitat desfavorable d’una norma i el fet d’obtenir una decisió fonamentada en dret i a la defensa. En aquest punt, entenia que la sala penal de la segona instància no havia fonamentat prou bé la seva decisió. En aquest punt, el TC ho desestima tot recordant que, si bé és cert que en la sentència apel·lada no hi havia una descripció extensa dels fets, sí que hi ha una “remissió” a la resolució de Corts. I aquesta sí que detalla un per un tots els elements que van portar a la condemna de Sayler. “En síntesi, conté la deguda fonamentació en Dret i les conclusions a les quals arriba són totalment lògiques i no contenen cap element ni arbitrari ni absurd”, remarca la resolució del TC.
Els magistrats també consideren que l’actuació de la Justícia en tot el procediment ha estat correcta. De fet, retreuen al recurrent que “una lectura objectiva dels seus escrits permet afirmar que el seu intent és aconseguir que aquest Tribunal faci una nova valoració de la prova practicada, un novum iudicium, la qual cosa el convertiria en una tercera instància, i aconseguir que efectuï també una aplicació diferent de la legislació ordinària que entén vulnerada, la qual cosa el convertiria en un tribunal de cassació”. Sobre el principi de no retroactivitat, s’argumenta que “no s’adverteixen motius per ser contradita en seu constitucional, ja que els arguments dels dos tribunals sentenciadors i la postura del ministeri fiscal resulten contundents”. Així, s’entén que “el principi s’ha aplicat correctament” a la vegada que s’adverteix que “el recurs d’empara es dona per infracció dels drets i de les llibertats fonamentals i no contra una suposada vulneració de principis que només poden ser tinguts en compte quan es plasmen en un dret fonamental”.
Pel que fa a l’al·legació sobre la vulneració del dret a la presumpció d’innocència en la qual “es recolza pràcticament tota la demanda d’empara”. El TC apunta que aquesta presumpció “no només pot ser destruïda per la certesa absoluta de la culpabilitat, sinó per la convicció a la qual arribi el Tribunal en els termes d’allò que se n’ha dit “b.a.r.d”, abreviatura de l’expressió anglesa ““beyond a reasonable doubt’”. I en aquest cas, “és indubtable que els dos tribunals penals que han conegut de les actuacions, han arribat a la conclusió que el recurrent era culpable més enllà de tot dubte raonable. Ho han fet després de seguir el procés degut, respectant els drets fonamentals i decidint-ho mitjançant una resolució fonamentada en Dret”.
Per tant, la sentència desmunta un per un tots els arguments de l’empresari nord-americà. D’aquesta forma, es confirma la condemna com a responsable d’un delicte de blanqueig. I, de retruc, un important ingrés de diners, ara sí, per a l’Estat.