Justícia

El TC valida que un administrador hagi de fer front a un acomiadament fet per despit

L’home va fer fora de l’empresa qui havia estat el seu gendre, amb qui arran de la separació amb la filla mantenia una gran tensió; el Superior va considerar que havia causat un perjudici a la societat i el va condemnar a assumir els prop de 42.000 euros que va costar la decisió unilateral, decisió ara validada per l’alt tribunal

23/03/2025 (18:15 CET)

Una imatge del rètol del Tribunal Constitucional a la façana de l'edifici que acull la institució. Toni Solanelles

El Tribunal Constitucional avala que una societat pugui demanar responsabilitats a la persona que fa d’administrador si aquesta fa un acomiadament que s’acaba considerant injustificat. Així ho remarca en un aute mitjançant el qual no admet a tràmit el recurs d’empara que havia presentat l’antic màxim responsable d’una impremta a qui aquesta havia demandat davant la Justícia. I és que la decisió va suposar que s’hagués de pagar a l’empleat gairebé 42.000 euros. En el cas s’ha tingut en compte que la relació entre cap i treballadors havia empitjorat arran que el segon, que era gendre del primer, iniciés els tràmits de separació amb la seva parella -i, per tant, filla del cap-.

L’afer es remunta a l’any 2016. El condemnat era, llavors, administrador de la impremta i va decidir fer l’acomiadament. Tot, en el marc d’una situació que no era pas idíl·lica. Al contrari, hi havia força tensió, com recull la resolució del TC. I és que entre administrador i treballador no hi havia només una relació empresari-empleat. El primer era, també, sogre del segon. Aquest darrer havia estat casat amb la filla però s’havia separat.

Es va deixar portar pels sentiments personals, permetent que la mala relació que mantenia amb el seu gendre es traslladés a l’esfera professional, fins al punt que s’havia discutit en el lloc de treball en reiterades ocasions, algun cop fins i tot davant els treballadors de l’empresa que van haver d’intervenir per separar-los”, apuntava la sentència de la sala civil del Superior

Justament, la Justícia ordinària, havia considerat que la decisió de fer fora el treballador, doncs, no tenia un rerefons purament laboral. “Es va deixar portar pels sentiments personals, permetent que la mala relació que mantenia amb el seu gendre es traslladés a l’esfera professional, fins al punt que s’havia discutit en el lloc de treball en reiterades ocasions, algun cop fins i tot davant els treballadors de l’empresa que van haver d’intervenir per separar-los”, apuntava la sentència de la sala civil del Superior.

La decisió va tenir conseqüències. L’acomiadat va portar el cas a la justícia i, ja el 2019, se li va donar la raó. Es va entendre que el comiat “va ser fulgurant i desproporcionat” i, fins i tot, ja parlava d’una “manca en el deure de diligència de l’administrador”. Resultat? L’empresa va haver-li de pagar una indemnització de 41.766,15 euros, 36.161,17 directament al treballador i 5.604,98 a la CASS.

La societat va decidir, llavors, demandat l’administrador. I el Superior li va donar la raó. Per tant, l’home va ser condemnat a cobrir de la seva butxaca aquesta quantitat. Ho ha intentat evitar presentant un recurs d’empara al TC, tot entenent que la sentència vulnera el seu dret a la jurisdicció, a la defensa, a un procés degut i a obtenir una decisió fonamentada. Els magistrats, però, han tallat de soca-rel les seves pretensions. Ni tan sols l’han admès a tràmit.

I és aquí on l’aute, com s’ha explicat, repassa la mala relació que existia amb el treballador acomiadat. I que, arran d’això, va acabar causant danys a la societat. “Un examen minuciós de la motivació continguda en la sentència de la sala civil ens condueix a afirmar que aquesta és suficient des d’un de vista constitucional”, remarca la resolució. Es recorda que la llei faculta les societats a exercir accions socials de responsabilitat contra els seus administradors “amb motiu dels seus actes o omissions quan són contraris a les normes legals o estatutàries o quan infringeixen els deures que la llei o els estatus els imposen”.

I després de repassar el conflicte existent entre tots dos, dona la raó al Superior. “Per tant, la Sala Civil ha entès que l’acció social de responsabilitat era procedent, atesa la legitimació passiva del recurrent, la seva actuació negligent i l’existència d’un nexe causal entre aquesta i el perjudici causat a la societat que administrava. Resta clar que aquestes conclusions no són, per a res, arbitràries”, confirmen per acabar desestimant l’admissió a tràmit del recurs i, per tant, validant les resolucions de la Justícia ordinària.

Etiquetes