El cas, cal recordar, fa temps que s’arrossega pels tribunals. Primer, per la denúncia que els pares de la menor van efectuar contra un familiar proper pels tocaments que fa va fer a la menor. L’home va ser condemnat com a autor d’un delicte d’abusos sexuals a una pena de sis mesos, que va complir en règim de semillibertat. Posteriorment, però, va ser ell qui va denunciar tant la mare de la nena com l’advocada que, en l’inici de tot el procés, l’havia assessorat. Les acusava d’haver-li fet xantatge. Sempre segons la seva versió, li haurien demanat 200.000 euros a canvi de no anar a la policia.
L’any passat, totes dues van seure al banc dels acusats. Tant la fiscalia com l’acusació particular volien que fossin condemnades per aquest presumpte xantatge. El ministeri públic demanava una pena de 18 mesos de presó condicionals als quals, en el cas de la lletrada, sumava la inhabilitació professional durant el mateix període de temps. Ni el Tribunal de Corts ni el Superior les van considerar culpables i van ser absoltes. La decisió, però, no va agradar a l’acusació pública, que va presentar un recurs d’empara al TC.
La fiscalia considerava que cap de les dues instàncies “han tingut en compte totes les proves de càrrec presentades ni han respectat les regles de la sana crítica en la valoració de la prova”. Per això, argumentava que “la decisió adoptada pot qualificar-se d’il·lògica, d’arbitrària i mancada de motivació”. És a dir, s’hauria vulnerat el dret a obtenir una decisió fonamentada i a un procés degut. El ministeri públic atacava els magistrats tant de Corts com del Superior als qui acusava d’haver “inclús omès valorar algunes proves i comès errors en la valoració d’algunes altres”.
Ara, però, s’ha fet públic l’aute amb el qual el TC considera que ni tan sols ha d’acceptar a tràmit el recurs d’empara. Els magistrats admeten que, formalment, l’acció -un escrit “extens” de 43 pàgines i “ben fonamental”- es podria analitzar, ja que es va fer dins del termini legal establert i, efectivament, la llei avala la fiscalia per recórrer contra resolucions de la sala penal del Superior i, també del Tribunal de Corts. Ara bé, el que s’estudia prèviament és “si la infracció denunciada presenta el necessari contingut constitucional”.
I aquí és on el TC dona un primer cop a les aspiracions de fiscalia, fent servir tant el mateix recurs actual com altres casos anteriors. Es posa en relleu que, en el seu escrit, “es recorda la doctrina jurisprudencial d’aquest tribunal segons la qual la valoració de la prova correspon a la jurisdicció ordinària però al·legant també algunes resolucions (...) que matisen aquest principi rector”. Llavors, es remarca que “resulta escaient constatar que en totes les causes citades, el ministeri fiscal es va oposar al recurs i, en dues d’elles, es va desestimar”. És a dir, es retreu a l’acusació pública que ara defensi el que en anteriors ocasions havia denegat.
Un altre retret que es fa és que en l’escrit es vulgui “reproduir la prova i el relat que vam presentar per davant de la jurisdicció ordinària”. El TC apunta aquí que “dona la impressió que, malgrat conèixer sobradament la funció del recurs d’empara, pretén, com si es tractés d’un nou acte processal de conclusions o d’informe en la jurisdicció d’instància, una nova valoració de la prova i el relat d’un litigi complex que, efectivament, va tenir runa durada de més de tretze hores i que coneix bé aquest tribunal, encara que no constitueix competència seva tornar a pronunciar-se sobre la valoració de la prova i sobre la declaració dels fets provats, llevat que impliquin la vulneració de drets fonamentals”.
La fiscalia considerava també que no s’havia fet una valoració correcta de diferents punts del procés, com ara l’evolució de les declaracions de les processades, els testimonis de la presumpta víctima i de la seva dona, dels agents de policia que va intervenir en l’inici de les actuacions o la carta que l’advocada va enviar a l’abusador posteriorment condemnat. Per al Tribunal, però, això no es pot compartir. “Tot el procés va ser tramitat de forma deguda, amb molta extensió i profunditat com ja s’ha remarcat. Es van plantejar qüestions prèvies respecte d’una prova pericial; es va produir una llarga declaració de les dues persones encausades i de la parella de fet d’una d’elles; l’acusador particular i la seva esposa van declarar com a testimonis; van intervenir perits del camp de la medicina legal i de la psicologia clínica; es van reproduir elements del procés anterior, del qual aquest portava causa; van declarar dos dels policies que van participar a l’inici de les actuacions; i, van intervenir diversos degans del Col·legi d’Advocats per valorar el contingut de la carta referenciada i la naturalesa i els efectes del secret professional de les converses mantingudes entre lletrats”, es remarca per, posteriorment, indicar que “no deixa de ser paradoxal que per part del ministeri fiscal es pretengui menystenir tot aquest material probatori, produït davant de les processades, en una llarga audiència pública en presència del Tribunal sentenciador i després d’un debat contradictori que, en cap cas, va ser limitat, ans al contrari, per la presidenta del Tribunal, ni subordinat a declaracions efectuades sense alguns o tots aquests elements fonamentals”.
Sobre la consideració que les sentències no estaven fonamentades, el TC també es mostra contundent. “La decisió absolutòria del Tribunal de Corts va precedida d’una sòlida argumentació que la fonamenta. Detalla els fets que han quedat provats i després de resoldre una qüestió prèvia sobre la nul·litat o la valoració de la declaració dels policies que van prendre la primera declaració d’una de les processades, manifesta de manera inequívoca i rotunda que ‘els fets de l’acusació no han estat provats’. I ho fa sobre la base d’una extensa i detallada valoració, tant de la prova directa), com de la prova indiciària”, es posa en relleu en l’aute desestimatori. Opinió similar es té sobre la resolució del Superior. “Cap retret es pot fer a la resolució recorreguda en empara”, s’assegura.
Finalment, es recorda que “la funció de l’òrgan judicial que coneix d’una causa és arribar a la convicció de la comissió, o no, d’un determinat delicte, més enllà de tot dubte raonable”. És a dir, aplicant, en termes llatins, el principi ‘in dubio pro reo’. “I si, com resulta de la sentència recorreguda, el Tribunal de Corts va tenir dubtes sobre el contingut i el resultat de la reunió de l’advocat de l’acusador particular i de l’advocada -també processada- de l’encausada [un altre punt clau del procediment judicial sobre el qual la lletrada seguint les recomanacions del col·legi professional no va voler declarar i l’altre advocat tampoc, ja que era qui exercia l’acusació particular], la seva decisió absolutòria no pot considerar-se que vulneri el dret a la jurisdicció”.
Per tant, el TC reuneix tota una sèrie de motius pels quals no es pot entrar a analitzar el recurs. D’aquesta forma, no s’admet a tràmit i, de retruc, es valida les sentències tant del Tribunal de Corts com del Superior i es confirma l’absolució tant de l’advocada com de la seva clienta.
Comentaris