Tot arrenca el 2018. L’home va obtenir una autorització inicial en virtut del decret de quotes d’aquell any. I ho va fer presentant una declaració de salaris francesa i un certificat d’experiència laboral que eren falsos. Ara bé, aquesta situació no es va detectar fins força temps després. No va ser fins al 2024 que es va descobrir quan havia renovat el permís en diverses ocasions.
I, a partir d’aquí, la secretaria d’Estat de Justícia i Interior va procedir a l’anul·lació. Davant aquesta decisió, l’home va acudir a la Justícia. Ni Batllia, primer, ni Superior, després, li van donar la raó. Al contrari, van validar la resolució governamental.
En la darrera sentència, els magistrats remarquen que la llei estableix que si es descobreix que s’ha falsejat algun document per obtenir un permís de residència aquesta queda anul·lada. I si és la primera, arrossega la resta. I, en aquest punt, posava en relleu que no hi havia dubte que els papers presentats eren inautèntics. I aquesta decisió, a més, es pot prendre malgrat que l’afectat no suposi un risc per a la seguretat de l’Estat, les persones o els béns o l’ordre públic. A la vegada, també s’entenia que el fet de tenir família ja integrada i instal·lada al país no podia ser una excusa per no aplicar la normativa.
L’home ha decidit, però, portar el cas al Constitucional. Considera que s’ha vulnerat el seu dret a la jurisdicció en el vessant d’obtenir una decisió fonamentada, reconegut en l’article 10. I el TC ha acceptat a tràmit el recurs d’empara. A banda, ho fa amb efectes suspensius. És a dir, fins que es resolgui el cas -en un termini de dos mesos amb una possible pròrroga d’un tercer-, la anul·lació de l’autorització s’aixeca i, així doncs, podrà continuar vivint al país.
Comentaris (3)