D’aquesta forma -i més enllà d’un possible recurs al Tribunal Constitucional-, la parella, per fi, pot respirar tranquil·la. Poc esperaven el març del 2021 que tot s’arribés a complicar tant. Llavors, van signar amb una promotora un contracte pel qual compraven un pis així com dues places d’aparcament i un traster a un edifici encara en construcció a la Massana. Tot per un preu que, vist l’actual situació del mercat, semblava força correcte: 265.000 euros, dels quals avançaven 39.750 en concepte de paga i senyal.
Les obres havien d’acabar al juny d’aquell any, però es van allargar. A l’octubre, la parella va demanar les claus i la promotora els hi va donar i ells mateixos van acabar de fer algunes actuacions, com ara el moblatge de la cuina, així com la contractació del subministrament elèctric. Ja el gener del 2022, se’ls va citar davant notari per oficialitzar l’operació, però cap dels dos -ni l’home ni la dona- van poder anar. Ella va explicar que es trobava de baixa per culpa d’una pneumònia provocada per la Covid-19 i ell perquè estava pendent de la confirmació per part de Govern de l’exempció de l’ITP. A inicis de febrer, la societat impulsora dels pisos va comunicar-los que entenia que havien incomplert el contracte i que el donava per resolt, amb la intenció de quedar-se la paga i senyal.
La parella va optar llavors per consignar a la Batllia els diners restants (225.250 euros) com a prova de la seva voluntat de seguir amb l’operació. Van demanar en diferents ocasions una nova cita davant notari per fer-ho efectiu fins que l’altra part va decidir recórrer a la Justícia. Davant la sala civil de Batllia exigia la resolució del contracte, el desnonament i, a més, el pagament de 1.100 euros mensuals com a indemnització per l’ocupació indeguda del pis. Per tant, l’afer passava a la Justícia, davant la qual els compradors també feien les seves demandes: més enllà de desestimar les peticions de la societat venedora, també reclamaven que se la forcés a escripturar l’habitatge, els aparcaments i el traster al seu nom.
La vista oral pel cas va tenir lloc el setembre de l’any passat. En ella, tots dos compradors, via el seu advocat, van acusar la promotora “d’avarícia”. Entenien que tot plegat responia a un intent de fer marxa enrere, fos com fos, en la venda, per recuperar l’immoble i, posteriorment, posar-lo al mercat a un preu superior. Mesos després, la Batllia va resoldre favorablement a la parella. Desestimava íntegrament la demanda de l’empresa constructora i atorgava l’escriptura dels immobles a favor d’ells. Encara més, apuntava que si la part contrària no efectuava el compliment efectiu de la resolució, es faria de forma forçosa.
La promotora va intentar buscar un canvi de resolució via el recurs al Superior. Aquest, però, no ha tingut èxit. Els magistrats de segona instància han validat la primera sentència. Entenen, en primer lloc, que el contracte signat el març del 2021 no és cap “promesa” sinó una compravenda concreta, ja que tenia “un objecte precís” i un “preu” i que el fet que l’escriptura es deixés per a més endavant no afecta aquesta consideració.
També nega que es pugui considerar que la part compradora, la parella, cometés un incompliment greu, com esgrimia la constructora. Així, es consideren que tots dos tenien raons perfectament vàlides per no acudir a la cita amb el notari fixada per finals de gener i que, posteriorment, van fer accions suficients per deixar clar que la seva intenció era culminar la compra. “No podem considerar que la manca d’atorgament d’escriptura pública els hi sigui atribuïble; els mateixos han articulat nombroses peticions adreçades a la venedora per escripturar”, remarca la resolució que, de fet, argumenta que “el triomf de l’acció resolutòria suposaria una sanció desproporcionada, especialment si les preteses irregularitats es cohonesten amb el fet que la venedora posposava de pràcticament set mesos la dada de lliurament de les unitats immobiliàries venudes a causa del retard que l’obra va experimentar”.
A banda, també considera que, un com es van donar les claus, es pot considerar que els compradors ja són propietaris dels béns. Un fet que només hauria pogut canviar si no es pagués el preu estipulat, circumstància que en cap moment es va produir, ja que tots dos, cal recordar, van consignar els diners necessaris per fer front a aquesta obligació davant l’autoritat judicial.
Amb tots aquests arguments sobre la taula, el Superior desestima el recurs i confirma la sentència de la Batllia. Per tant, ara ja de forma ferma, el pis és de la parella. D’aquesta forma es posa fi al malson viscut els darrers anys i, un cop s’executi la resolució, podran dir, ara sí, que el pis és seu.
Comentaris (2)