L’afer ve des de molt enrere, i diverses persones que havien abonat pagues i senyals però mai no van rebre el cotxe que suposadament els ‘pertocava’, van iniciar accions legals contra l’empresari de l’automoció. Entre aquestes persones hi ha l’ara beneficiària de la indemnització, que ja al 2012 va presentar una querella per estafa, receptació, fallida delictiva i altres contra Comabella. La instrucció del cas va a pas de tortuga i l’abril del 2019 el Tribunal Constitucional ja va reconèixer la dilació indeguda, obrint la porta d’una compensació a la demandant.
Fa unes setmanes es va debatre la petició de la indemnització davant el plenari del Superior. L’afectada, que des d’aquell afer pateix una angoixa notable pels maldecaps que va patir -entre altres coses, ha hagut d’anar abonant el préstec que va sol·licitar per poder pagar un cotxe que mai ha rebut-, va demanar 30.000 euros per danys morals i més de 38.000 euros pel dany patrimonial causat per la suposada estafa, més enllà de les despeses en advocats. Era una petició de màxims per forçar la màquina.
“És evident que la dita demora sense ser la causa principal del dany moral, el va inevitablement perllongar en el temps, el que mereix una indemnització per aquest concepte”, reconeix la sentència del Tribunal Superior
Ja era conscient la demandant i la seva representació lletrada, exercida per l’advocat Josep Antoni Silvestre, que la petició, refusada tant per la fiscalia com pels representants legals del Govern, no arribaria a gaire bon port. No obstant, els 6.000 euros és el triple del que admetia l’Estat com a compensació per l’anormal funcionament de la Justícia. En una sentència recentment dictada, el Superior deixa clar que el dany patrimonial i les costes d’advocat s’han de substanciar a través de la causa penal (o civil si escau) que es tramita a foc lent.
Però sí que admet el dany moral causat a la demandant. “No es discuteix que, malgrat la complexitat del cas, la Justícia va ser molt lenta, el que ha provocat una ansietat particular” a la peticionària, recull la sentència en els seus fonaments de dret. Deixa clar la sala que “la causa del seu estat suposat depressiu és desprèn més de l’estafa mencionada que de la demora en ella mateixa. L’estat de patiment de la demandant és principalment degut a un incompliment contractual, no al retard de la Justícia en reaccionar”.
No obstant, diu el tribunal, “és evident que la dita demora sense ser la causa principal del dany moral, el va inevitablement perllongar en el temps, el que mereix una indemnització per aquest concepte”. La sala considera “suficient” els 6.000 euros per compensar el dany moral i les seqüeles psicològiques consecutives al retard de la Justícia. Trenta mil euros, diu el tribunal, és molt exagerat. Però 2.000 seria ridícul perquè, recorda la sentència, la demandant “es tracta d’una víctima de fets penals, el que accentua el patiment sofert”.