La represa de la vista oral ha permès comprovar un canvi d’escenari, especialment en la tàctica del ministeri fiscal. Després d’una primera etapa del judici, abans de les vacances d’estiu, en què Alfons Alberca amb prou feines va fer un parell o tres de preguntes genèriques que van permetre Joan Pau Miquel fer llargues exposicions sobre les mesures de control i els sistemes de prevenció de què BPA disposava (“durant vint dies ens ha explicat meravelles”, ha arribat a fir el fiscal general), aquest dimarts Alberca ha estat molt incisiu en l’interrogatori, repetint-se molt sovint.
De fet, Joan Pau Miquel en algunes ocasions ha respost amb tota classe de detalls, en altres ocasions ha recordat que han passat molts anys respecte d’algunes coses que se li demanaven i encara en alguns moments ha optat per monosíl·labs. Però també ha lamentat la insistència del fiscal en demanar sobre qüestions àmpliament tractades. Diferents advocats de la defensa s’han queixat del comportament d’Alberca i en més d’una ocasió el president del tribunal, Enric Anglada, ha hagut de parar la vista, repartir estopa per tots plegats i mirar de reconduir la sessió.
“Si salta l’alarma és que el model funciona” i obliga el banc i els seus responsables de prevenció de blanqueig a “analitzar i a investigar al nostre abast”. Miquel ha deixat clar que hi ha 339 transferències a la Xina i 5.000 folis de documentació que ho acredita tot
En qualsevol cas, el fiscal ha anat fent preguntes en relació amb Pallardó. I l’increment del volum de diners que va anar aportant a BPA. I si era el darrer beneficiari. I les transferències a la Xina o l’activitat de tot un seguit d’empreses, lligades a l’empresari d’origen valencià però no pas clientes de BPA en tan què persones jurídiques. Alfons Alberca pretenia evidenciar que a Pallardó se li va tolerar tot malgrat saber que hi havia coses poc clares.
Sempre que ha fet insinuacions d’aquesta mena, Miquel l’ha tallat de rel i ha deixat clar que es posaven els mecanismes que el banc tenia a l’abast per comprovar l’origen dels diners. L’ex-CEO de BPA ha recordat novament que l’important era saber l’origen, justament, i que el que menys importava era saber o comprovar de quina manera els diners afloraven als comptes del banc, “si ha arribat (el diner) per carretera, per intercanvi o per transferència”, ha citat Miquel. “En allò amb què havíem de ser sensibles era en el fet de mirar si els diners tenien un origen lícit o no”.
Evidentment, Joan Pau Miquel ha defensat la licitud dels diners que ingressava Pallardó. En aquest sentit, ha recordat que l’efectiu obliga a tenir una diligència major de control que els traspassos bancaritzats, per exemple, però que “no pas tothom qui ingressa efectiu blanqueja”. L’ex-CEO de BPA, que ha viscut moments molt tensos amb Alberca, ha estat clar quan ha destacat com a positives les alertes que l’operativa de Pallardó generava. El fiscal ho ha intentat vendre com un element negatiu. Miquel ho ha girat oportunament.
“Si salta l’alarma és que el model funciona” i obliga el banc i els seus responsables de prevenció de blanqueig a “analitzar i a investigar al nostre abast”. Miquel ha deixat clar que hi ha 339 transferències a la Xina i 5.000 folis de documentació que ho acredita tot. Ara bé, el banc acumula molta informació del client per assegurar que hi ha una activitat comercial real, ara, hi punts de la investigació que ni que el banc volgués, no hi podria arribar. “Abans que esclatés el ‘cas Emperador’, si demanàvem informació del senyor Gao Ping tota la informació que hi havia és que es tractava d’un reputat empresari amb interessos culturals. Xinès, sí, però ja està”.
Joan Pau Miquel ha explicat que l’increment molt notable del volum de diner que va passar a ingressar Pallardó a BPA, molt més voluminós que les expectatives inicials quan l’empresari valencià resident a Barcelona va esdevenir client del banc, es va deure a un increment de l’activitat empresarial del client i que s’emmarcava en un “tràfic comercial totalment lícit i legítim”. Miquel ha insistit que els mecanismes hi eres i funcionaven fins on havien de funcionar i que els ingressos en efectiu “generen una necessitat de diligència i fins i tot de diligència reforçada, però no és blanqueig”.