Per tot plegat, el Tribunal Constitucional (TC) acaba de dictar una sentència en què pica la cresta al Tribunal de Corts, que des de que el maig del 2018 va acceptar un recurs d’apel·lació contra la decisió de l’instructor que deixava fora de les eventuals responsabilitats en el cas tres de les quatre persones a les quals els querellants havien assenyalat no ha adoptat cap altre decisió i, en conseqüència, el cas no avança. La decisió del Constitucional és producte del recurs d’empara presentat per una de les víctimes de l’estafa.
Ella va presentar una querella criminal el 2012 contra el propietari del concessionari i una persona que hauria intermediat en alguna operació de compra-venda. Posteriorment va ampliar la querella a les filles del propietari i a algunes societats mercantils. No era l’única persona que havia resultat estafada. En el seu cas, havia adquirit, o això es pensava, un vehicle que necessitava per treballar, va avançar uns diners, va contractar un préstec bancari que ha hagut d’anar sufragant i es va quedar sense cotxe. Ella, la recurrent, encara ho explica i hi batalla.
El TC manté en la sentència en què declara la vulneració del dret a un procés de durada raonable que “si bé la complexitat d’una causa pot explicar l’alentiment del procediment, no pot explicar, com és el supòsit actual en què s’havia de decidir un processament, un retard de nombrosos anys”
Però és que a una altra víctima de la mateixa presumpta estafa -la querella interposada el 2012 per l’ara recurrent en empara imputa els delictes d’estafa qualificada, frustració de procediments executius de cobrament, fallida delictiva, receptació de delictes, associació il·lícita i blanqueig de diners- la bola se li va fer tan gran que al final es va acabar llevant la vida. Però el ‘cas Interauto’ continua als calaixos de la seu de la Justícia. Ara, en concret, en algun piló de dossiers d’alguna taula del Tribunal de Corts.
No hi ha manera de resoldre qui és susceptible de ser el responsable dels delictes que atribueixen els querellants. En aquesta ocasió, ni tan sols va servir que el fiscal també es posés al costat dels querellants. De fet, fins i tot l’acusació pública ha defensat el clatellot del Constitucional al Tribunal de Corts. Perquè l’Alt tribunal deixa clar que “en aquesta causa, ni el comportament de la recurrent, ni el col·lapse dels òrgans judicials poden justificar la llarga inactivitat de l’autoritat judicial”.
Com deixa clar el TC, l’únic criteri que es podria invocar és el de la complexitat del cas. I diuen els magistrats en la sentència notificada ben recentment que “si bé la complexitat d’una causa pot explicar l’alentiment del procediment, no pot explicar, com és el supòsit actual en què s’havia de decidir un processament, un retard de nombrosos anys”. I en conseqüència admet que hi ha hagut vulneració del dret a obtenir una decisió judicial en un termini raonable. I no només això, li diu al TC al Tribunal de Corts que faci el favor, “en el termini més breu possible”, de “cessar la demora” i alhora obre la porta a la recurrent a ser compensada.
“Té dret a ser indemnitzada pels perjudicis soferts”. I ara, la recurrent, farta de tot plegat, de la lentitud judicial, fins i tot del proteccionisme judicial suposat, instarà la demanda pertinent pel mal funcionament de la Justícia. De fet, el Tribunal Constitucional ha reprès l’activitat amb diverses tibades d’orelles als organismes jurisdiccionals ordinaris. Per anar lents i, també, per no motivar en molts casos les decisions que adopten.