La també actriu i empresària va fer públic a bombo i plateret el seu accident. Com a mínim moltes revistes i mitjans de comunicació es van fer ressò d’un accident que li havia ocasionat diverses fractures. I és que el vent que feia aquell dia de febrer va fer volar la cadira del giny de l’estació gestionada per Ensisa i va fer anar per terra diverses persones. De fet, tal i com recull la sentència dictada ara pel Tribunal Superior, en menys de tres quarts d’hora hi va haver tres accidents de la mateixa naturalesa. Per això la Justícia toca la cresta als responsables de l’estació, perquè considera que amb la ventada que feia hauria d’haver tancat el telecadira i s’haurien evitat els sinistres.
La model i actriu espanyola va descartar accions judicials atès que quan va patir l’accident hi havia unes restriccions degudes a la pandèmia que la també empresària i presentadora de TV s’hauria saltat
Mar Flores va remenar per aconseguir una compensació des de l’estació i fins i tot, veient que d’aquesta manera no se’n sortia, va mirar d’interposar alguna acció judicial. Però ho va descartar perquè per aquella època, a Andorra, vistes les restriccions arran de la pandèmia, només podien esquiar els nacionals i residents. Per tant, d’alguna manera o altra la model i actriu s’hauria saltat algunes de les limitacions imposades en el marc de la Covid-19. En canvi, sí que van denunciar els fets els pares d’un menor de 8 anys que va caure en el segon dels tres accidents del telecadira gairebé encadenats.
Per la via penal es van arxivar les actuacions en considerar les autoritats judicials que els fet no tenien rellevància per aquest àmbit. Vist això, la família en qüestió va acudir a la via civil per reclamar 20.900 euros per danys i perjudicis pels danys post traumàtics que haurien sofert tant el nen, principalment, com els pares. La Batllia va desestimar les pretensions de la família però el Superior els dona la raó en el sentit d’atribuir una culpa, encara que molt lleu, als responsables de l’estació, i, després, redueix la compensació per no haver acreditat degudament.
ELS FETS I LA RESPONSABILITAT
En la decisió recentment dictada, es deixa clar que el nen de 8 anys que el 20 de febrer del 2021 estava inscrit en un curs d’esquí, va pujar en un telecadira un dia que “hi havia un vent que bufava a una velocitat entre 19-21 m/s. Com a conseqüència de que la instal·lació estava danyada per un accident a causa del vent que a les 10:41 h bufava a 22-25 m/s de velocitat i en el qual altres dos persones adultes també varen caure de la cadira quan aquesta va rebre un fort cop contra la instal·lació que va deformar uns 30 centímetres la guia de la cabina”. El giny va continuar en funcionament “perquè el personal de la instal·lació no va saber detectar (a simple vista) la deformació de la guia i aquest fet va provocar que el segon accident”, a les 11.28 hores del matí, “en el que va patir el menor amb altres adults (no consta que tinguessin cap vinculació amb ell) i que també es va produir un fort cop que va frenar la cadira i la va deixar anar de sobte amb la pèrdua de l’equilibri de la seva horitzontalitat i en tenir aixecada la barana de seguretat va produir la caiguda de les quatre persones des d’una alçada de 6 metres”.
Posteriorment, uns minuts més tard es va produir exactament la mateixa maniobra indesitjada de la cadira (basculació) amb el corresponent soroll, tot i que en aquest cas no va haver cap ferit entre els seus ocupants perquè tenien col·locada la barana de seguretat. “A partir d’aquell moment, el director tècnic de l’explotació que havia estat avisat del tercer accident en pocs minuts, va ordenar la paralització del remuntador.” La sala civil recorda que el reglament d’explotació per a telecadires amb pinces fixa que “quan la velocitat del vent transversal assoleix el valor de 20 m/s o si hi ha una amenaça manifesta d’un cop de vent o tempesta, l’explotació ha de cessar després de la recuperació dels vehiclesefectuada amb totes les precaucions necessàries (velocitat reduïda, vigilància de la línia incrementada, etc.)”.
“Se li va diagnosticar de contusió en paret abdominal i se li va donar l’alta domiciliària el mateix dia. Com a seqüela se li va diagnosticar d’estrès posttraumàtic per la psicòloga que el va atendre durant el mesos següents i que va declarar en el judici”
Com a conseqüència de la caiguda, el nen va ser atès en un primer moment pels serveis de l’estació i posteriorment traslladat en helicòpter a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell. “Allà se li va diagnosticar de contusió en paret abdominal i se li va donar l’alta domiciliària el mateix dia. Com a seqüela se li va diagnosticar d’estrès posttraumàtic per la psicòloga que el va atendre durant el mesos següents i que va declarar en el judici”. “Els pares el menor també van ser diagnosticats i tractats d’estrès posttraumàtic arran de tot el que havia esdevingut al seu fill de 8 anys. A més varen tenir unes despeses reclamades de 142,18 euros de despeses mèdiques; 265 euros per l’informe psicològic del tractament del nen; i 1.008 euros en concepte de visites a la psicòloga dels pares i l’emissió dels corresponents informes”.
El TS coincideix amb la Batllia que no hi ha responsabilitat penal. Però això no treu, i aquí rau la discrepància, que des de l’òptica civil l’estació d’esquí demandada pugui “ser reprovada encara que sigui per una lleugeríssima culpa o negligència en l’actuació dels seus empleats. I la resposta només pot ser afirmativa”. La sala manté que l’actuació dels treballadors no va ser prou diligent, com s’ha dit, i els magistrats fan una anàlisi dels fets per sostenir el seu criteri i, per tant, la seva decisió, òbviament. “Ja hem relatat que en el primer accident que es va produir a les 10:41h en el telecadira, el vent bufava entre 22-25 m/s. Com hem transcrit l’article 11 del reglament de l’explotació ja preveu que per 20m/s l’explotació havia de cessar.”
Exposa la sentència que no es va cessar l’activitat del telecadira “i un cop de vent va desequilibrar la cadira fent-li perdre la seva horitzontalitat respecte la pista i això va ocasionar que colpegés (de manera molt sorollosa, com es diu en els informes policials i en les declaracions dels dos empleats més directes en aquell moment) contra la guia i la deformés. Aquell primer accident s’hauria pogut evitar si el remuntador (giny) no hagués estat en funcionament. En segon lloc, un cop produït l’accident i a la vista del vent (transversal) existent tot i que encara havia descendit una mica (estava entre 19/21 m/s) ja no es tenia que haver reprès, encara que el dany a la guia ‘no fos visible a simple vista’ (quan els responsables de l’estació van comparèixer al lloc varen decidir aturar immediatament la instal·lació atesa la successió d’accidents en un període poc més de 45 minuts).”
“La conclusió, és que afortunadament l’accident no va tenir un impacte emocional important i per aquesta raó la indemnització habitual en aquests casos seguint el barem -de manera orientativa únicament com han declarat els tribunals andorrans- seria de 1.500 euros pel nen i de 750 euros per a cada progenitor. En total, doncs, la condemna pecuniària ha de ser per dany moral la de 3.000 euros”
La prudència -i la normativa de seguretat- “només podia aconsellar aturar el giny i no continuar el funcionament encara que fos a una velocitat menor”. Per tant, l’argument l’estació i la seva asseguradora que “l’única causa del segon accident va ser perquè la barana de la cadira es va aixecar abans d’hora resulta del tot rebutjable perquè si s’hagués aturat el remuntador per les condicions adverses després del primer accident (amb ferits) ja no hagués muntat el nen en la cadira. En tercer lloc, a més a més sostenir que la causa era que els ocupants (adults) haurien aixecat la barana de la cadira abans d’arribar al lloc permès, resulta no oposable a un nen de 8 anys que no consta que tingués cap adult que se’n fes responsable i ja no hauria d’haver estat permesa la seva incorporació a la cadira, atesa la forta ventada del moment”.
“Per totes aquestes raons, entén el tribunal que ha existit una culpa civil que no arribant a la gravetat d’una responsabilitat penal, mereix ser exigida en l’àmbit de la responsabilitat civil en la qual una lleugeríssima culpa ja permet l’exigència de responsabilitat pecuniària. En conseqüència, hem de concloure que la responsabilitat en la causació de l’accident -atenent-nos als fets relatats en la jurisprudència penal- es dona plenament acreditada en quedar fixada una conducta inapropiada a les circumstàncies del moment (condicions climatològiques fora del paràmetre acceptable, com la presència d’un menor en aquelles circumstàncies enfilat en una cadira). Els fets penals són vinculants per la jurisdicció civil, però la valoració de les conductes, no”.
La sala fa una avaluació després dels danys i els perjudicis, tot sostenint el seu criteri en el fet que la demanda es va plantejar d’una forma poc habitual. Amb tot, deixa clar que la demandada no va posar objeccions al format de la petició. Ara bé, “l’impacte emocional tant en el nen com en els pares no es pot considerar alt ni mitjà. Pel que fa al nen, ja reconeix la perit que al cap d’un mes de l’accident ja va tornar a esquiar ‘amb una mica de por’ però que la va superar”. La sentència explica que va passar força temps fins que no es va anar al psicòleg. En fi: “La conclusió, és que afortunadament l’accident no va tenir un impacte emocional important i per aquesta raó la indemnització habitual en aquests casos seguint el barem -de manera orientativa únicament com han declarat els tribunals andorrans- seria de 1.500 euros pel nen i de 750 euros per a cada progenitor. En total, doncs, la condemna pecuniària ha de ser per dany moral la de 3.000 euros”.
Comentaris (11)