La junta de govern comunal va resoldre la concessió el 23 de setembre del 2021, sense donar el termini de quatre mesos que tant el plec de bases com el contracte atorgaven a la concessionària a resoldre qualsevol deficiències que es pogués subsanar, com era el cas, en què es va detectar que la persona que la societat pretenia situar en la direcció de l’esplai no tenia la titulació requerida. En efecte, ja quan es va presentar la demanda que la Batllia va tombar inicialment, la societat en qüestió va reconèixer que se li havia passat una normativa concreta però que tenia marge per solucionar la badada i, a banda, la concessió s’havia fet a una societat, no pas a cap persona concreta.
En la decisió de primera instància, la Batllia no va donar rellevància al fet que la societat disposava de quatre mesos per resoldre qualsevol anomalia. Justament, però, la sala administrativa del Tribunal Superior condemna el comú d’Encamp en considerar cabdal l’esmentat termini. Com recull la sentència ara dictada, la decisió impugnada es basa en l’informe emès pel ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, en el marc de la col·laboració establerta amb la corporació comunal, que posa de relleu que la persona que havia d’exercir les funcions de direcció de l’esplai no disposava del títol universitari que era preceptiu, segons la Llei 6/2014, de 24 d’abril, i el seu desplegament reglamentari.
La decisió impugnada es basa en l’informe emès pel ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, en el marc de la col·laboració establerta amb la corporació comunal, que posa de relleu que la persona que havia d’exercir les funcions de direcció de l’esplai no disposava del títol universitari que era preceptiu
A la vista del contingut d’aquest informe, “el comú d’Encamp va procedir a la resolució del contracte, encara que no havia transcorregut encara el termini de quatre mesos que el plec de bases i el propi contracte establien per acreditar haver obtingut les autoritzacions administratives pertinents i, en concret, l’obertura de comerç”. Recorda el Tribunal Superior que “les parts no discuteixen que la concessionària disposava del termini de quatre mesos per acreditar que havia obtingut les autoritzacions administratives necessàries per al funcionament del centre d’esplai, i especialment l’obertura de comerç. Dins d’aquest període, el ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat va emetre un informe en què feia constar que la persona que s’havia previst que assumís la direcció del centre, no disposava de la titulació universitària necessària”.
La junta de govern comunal, però, va tirar pel dret i “sense cap tramitació addicional, va procedir a la resolució del contracte”. Això, a ulls dels magistrats, “resulta evident que aquesta decisió ha de ser qualificada de prematura. Si la concessionària disposava del termini de quatre mesos per acreditar que disposava de les autoritzacions necessàries per al funcionament del centre, no es podia acordar la resolució del contracte abans del transcurs d’aquest termini”. La sentència de primera instància, ja s’ha dit, “considera que aquest fet resulta irrellevant, atès que la concessionària no ha justificat que estava en disposició de complir els requisits necessaris”.
Però no ho veu pas així la sala administrativa en segona instància. “Aquest argument comporta en realitat una inversió de la càrrega de la prova. És l’administració qui ha d’acreditar l’incompliment del contracte que l’autoritza a procedir a la seva resolució, i aquest fet no es podia donar de descomptat abans del termini de què disposava l’agent per presentar les autoritzacions oportunes. D’altra banda, la concessionària, va aportar, dins del referit termini de quatre mesos, les dades d’una altra persona que havia d’assumir la direcció del centre d’esplai, de la qual es deia que ostentava la titulació necessària”.
Aquesta al·legació no va merèixer cap resposta per part del comú. I si es considerava que “era insuficient la documentació aportada pel que fa a disposar de la titulació pertinent, s’havia de concedir a la interessada el termini d’esmena que preveu l’article 11 del Codi de l’administració (actual article 110)”, torna a recordar el tribunal que alhora indica que “sobre aquest punt, no es pot oblidar que la concessionària era una persona jurídica, i no consta que s’hagués establert cap requisit ‘intuitu personae’ sobre la identitat de qui havia d’assumir la direcció del centre”. En conseqüència, indica la sala, “no existeix cap obstacle per a que l’agent substituís en qualsevol moment el director o directora, vist que la persona prevista inicialment mancava de la titulació necessària”.
En darrer terme, “tampoc es pot compartir l’argument del comú”, segons el qual l’administradora de la societat agent no reunia els requisits necessaris en el moment de presentar-se al concurs, cosa que la invalidaria per concórrer a la licitació. “Si així fos, corresponia a l’administració comunal excloure del concurs l’oferta de l’agent, cosa que no va fer, sinó que, ben al contrari, va adjudicar-li la concessió”. En conseqüència, de manera definitiva s’estima el recurs de la concessionària i s’estableix, després de fer alguns càlculs, una indemnització de 4.667,33 euros corresponents a les despeses efectuades durant el procés. La societat havia renunciat expressament a qualsevol compensació pel lucre cessant.
Comentaris (3)