Aquest procés es va iniciar al 2010 quan un batlle va ordenar, com a mesura cautelar, l’embargament preventiu de tres comptes bancaris que gestionava l’esmentat empresari espanyol. Se l’havia acusat i era sospitós d’ús d’informació privilegiada i, per aquest motiu, tant ell com la seva família estaven sent objectes d’investigació. Els tres comptes pertanyien, dos d’ells a membres de la seva família i, el tercer, a una societat comercial de Panamà que no s’ha pogut establir quin vincle hi té amb el demandant. L’empresari, en aquell moment, s’hi dedicava a la gestió d’actius financers.
Els familiars de l’empresari, es van oposar rotundament a la congelació dels seus actius, i es va sol·licitar l’alçament de la mesura cautelar. Així mateix, per tal de preservar els fons financers, van demanar el tancament d’operacions de risc, la venda de les seves accions, o l’exercici de les operacions. Un batlle, però va desestimar la sol·licitud i va ordenar, tal com estava vigent en aquell moment, el dipòsit d’efectiu o dels productes finances a l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), actualment, l’AFA. Malgrat això, calia adoptar les mesures necessàries per garantir el bon estat dels béns embargats, i a nomenar un administrador.
L’oposició a aquesta decisió es va estimar parcialment, i es va autoritzar el tancament de les posicions de risc a dos dels comptes, assenyalant que l’assessor bancari ho podia fer quan considerés. Així mateix, mesos després, es va adoptar una decisió preliminar per a evitar perjudici econòmic als interessats, i va autoritzar a l’empresari a fer opcions de risc en aquests dos comptes, permetent que supervisés l’estat dels comptes i que notifiqués la situació a les autoritats.
Al 2017, després d’un llarg procés, es va decidir arxivar el cas i, per tant, descongelar els comptes bancaris després de 7 anys on s’havien autoritzat certes actuacions puntuals. El resultat ha estat una pèrdua del valor econòmic dels actius que s’hi trobaven a aquests comptes. La família de l’empresari i la societat panamenya, van sol·licitar el reconeixement d’un error judicial i d’un funcionament “anormal” del sistema.
Per tant, reclamaven una indemnització per perjudici econòmic i per aquesta pèrdua de valor. El demandant, per la seva banda, també va demanar indemnització, però per perjudici moral, així com el reemborsament dels honoraris de l’advocat, les despeses de viatge i de l’allotjament a Andorra. Aquest procés també va estar desestimat.
Estrasburg, finalment, ha validat l’actuació del Govern d’Andorra per diferents motius. D’una banda, assenyalant que aquest empresari, com que no era propietari dels comptes bancaris no podia presentar les denúncies com a demandant, sinó que ho havia d’haver fet com a “representant”. Així mateix, s’ha indicat que en cap moment les decisions del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) van estar poc estudiades, i que se li va prestar l’atenció adequada, fet que l’home reclamava. Per tant, es conclou que la denuncia “és manifestament infundada”.
Comentaris (4)