Aquest és un paràgraf clau de la sentència dictada aquest dijous per la sala penal del Tribunal Superior en relació amb el ‘cas Costa’, és a dir, amb l’acusació de revelació de secrets essent càrrec públic que hauria comès la consellera Carine Montaner. La fiscalia pretenia dos anys de presó condicional i, sobretot, dos anys d’inhabilitació que haurien suposat que la parlamentària hagués d’abandonar almenys durant aquell temps l’activitat política actual. No serà el cas. La sala presidida per Yves Picod ha absolt la líder d’Andorra Endavant.
I és que sí clau és el precitat paràgraf de la resolució, de tot just vuit pàgines, més decisiu ha estat, com ja es va preveure des que en el primer dia de judici Picod va demanar a un dels testimonis, l’actual síndic general Carles Ensenyat, què en sabia de l’article 142 i més encara de l’apartat c) de del reglament de funcionament parlamentari. Dit article era vigent des de final de la legislatura anterior a la que es van donar els fets ara resolts en seu judicial. Des que el magistrat president va posar sobre la taula l’existència de dit precepte va quedar clar el sentit de la sentència. I així ha estat.
La resolució dedica la meitat de les pàgines a repassar els fets, que tenen el punt de partida del 3 de març del 2020 quan Montaner acudeix a la CASS a demanar els fulls de cotització del grup parlamentari de Terceravia de l’any 2019 amb l’objectiu de demanar als assessors comptables de la formació que preparés la respectiva comptabilitat oficial. La CASS erròniament va entregar a la llavors consellera de Terceravia els documents corresponents al grup liberal. Montaner n’havia format part. Però el 3 de març del 2020 ja no.
Amb tot, producte d’aquell error Montaner es va assabentar que el líder parlamentari dels liberals, Ferran Costa, cobrava complements remuneradors inicialment no previstos per als presidents de grup. El que va passar després és sobradament conegut. La qüestió acabaria transcendint i Costa hauria de renunciar a una part de la retribució i amb el temps acabaria querellant-se contra Montaner. Ja en la recta final, veient que la fiscalia mantenia l’acusació, l’ara ja empresari i ambaixador d’Andorra a Ginebra, renunciaria a l’acció penal.
Un pas enrere per, suposadament, rentar-se una mica les mans. Tant si hi havia condemna com si no n’hi havia. Ningú pensava, però, que l’article 142 del reglament del Consell General evidenciaria tan aviat que la resolució seria, com ha estat, absolutòria. Perquè no es reuneixen els elements necessaris del tipus. És a dir, en essència, Montaner no va revelar cap secret perquè “el propi Consell General denega el caràcter secret d’aquestes retribucions”.
CONSIDERANT SEGON
El considerant segon de la sentència, intitulat ‘Absència d’un element constitutiu del delicte de revelació de secret’ és la clau de volta jurídica de tot plegat. “El delicte de l’article 188 del Codi penal requereix una informació secreta i, si és el cas, una revelació il·lícita d’aquesta informació”, comença dient la resolució. “En el dret positiu, la noció de secret és molt subtil i susceptible de vàries declinacions entre el secret personal, el secret compartit per un grup o la informació reservada a certes persones. Per tant, a fi de saber si una dada o una informació és secreta o pública, pertany al legislador determinar el caràcter confidencial o públic d’aquesta.”
I llavors ja en ressurt l’article decisiu. “Així com s’ha observat durant el judici a l’ocasió de les preguntes als testimonis de l’esfera política, l’article 142, apartat c, del Reglament del Consell General del 7 de febrer del 2019, descarta el dret fonamental a la intimitat dels parlamentaris en quant els seus salaris.” La sentència recorda aquí què diu el precepte clau, l’esmentat 142. I després la resolució ho emmarca tot plegat.
“Aquest articulat s’integra en el Títol V de la transparència en l’activitat parlamentària i més precisament en el capítol segon, que defineix la informació subjecta a transparència en la qual figuren ‘les retribucions, per tots els conceptes’, ço que inclou naturalment les retribucions discutides.” Just en aquest punt és quan la resolució dictada aquest dijous hi exposa un dels paràgrafs claus sinó clau. Aquell que ja s’ha enunciat.
“Manca doncs l’element essencial del delicte de l’article 188 del Codi penal: el caràcter secret de la informació denegat pel reglament del 7 de febrer del 2019 pel qual el Consell s’obliga (obligació de resultat) a publicar totes les remuneracions dels membres del Consell General”
Això és: “El propi Consell General denega el caràcter secret d’aquestes retribucions en el Reglament del 7 de febrer del 2019 en vigor en el moment de qualificació dels fets d’autes. A més, confereix un valor imperatiu (‘Ha de ser…’) al caràcter públic d’aquestes dades en nom del principi de transparència, donat que es tracta de diners públics i que la transparència és una aspiració real i profunda del legislador andorrà, a la imatge dels legisladors moderns.”
Explica llavors la sentència que, certament, un cop ja havia esclatat el denominat ‘cas Costa’ es va acordar publicat els salaris dels parlamentaris. Però entén la sala penal que el mandat legal era previ. Que el reglament en valor de llei ja obligava a publicar les retribucions i, per tant, no hi havia cap voluntat de mantenir secretes dites remuneracions. “Manca doncs l’element essencial del delicte de l’article 188 del Codi penal: el caràcter secret de la informació denegat pel reglament del 7 de febrer del 2019 pel qual el Consell s’obliga (obligació de resultat) a publicar totes les remuneracions dels membres del Consell General.”
Continua dient al sentència que “el bé protegit pel reglament és clarament la transparència, posat en relleu en els títols del reglament, i no el secret o la confidencialitat de les dades personals privades relatives a la remuneració”. N’hi ha prou fins aquí per entendre que si no es perfeccionen els elements del delicte, no hi pot haver delicte i, per tant, l’única sortida és l’absolució de Carine Montaner, com així ha estat. I encara deixa clar la sentència que la llei penal sempre ha de ser beneficiosa al reu.
I ho diu, ho mantenen els magistrats, per desvirtuar l’acusació del fiscal, que defensava que no va ser fins als juliol del 2020, una vegada esclatat el cas, que no es va decidir publicar els salaris. Però la sentència manté que el reglament, la llei, prèvia i en vigor en el moment dels fets, ja obligava a publicar els sous. I, a més, en cas de dubte, sempre s’ha d’anar a favor de l’acusat. O com ressalta la sentència: “La llei penal no té efectes retroactius. Això no obstant, tenen efectes retroactius les lleis penals que afavoreixen el reu.”
OBSERVACIONS ACCESSÒRIES
Per si no n’hi ha prou, la sentència encara fa una interessant observació accessòria. O així ho intitula en el considerant quart, el penúltim abans de dir que “atesa l’absolució de la senyora Carine Montaner Raynaud, d’acord amb el que disposa l’article 175.1 i darrer paràgraf del Codi de procediment penal, les despeses processals han de declarar-se d’ofici”. Tornem-hi. Què diu el considerant quart relatiu a les observacions accessòries? “La defensa de la senyora Montaner ha invocat en els seu escrit la teoria moderna del ‘lanceur d’alerte’ o dels ‘whistle blowers’; no existeix transposició andorrana de la ‘recomanació CM/Rec (2014) 7 del Consell d’Europa’ sobre aquest tema, a diferència de molts països com França, però ens hauríem pogut plantejar d’aplicar-la de manera excepcional en el present cas.”
“Absoldre la senyora Carine Montaner Raynaud del delicte de revelació de secreta qualificat per autoritat o funcionari, no essent constituït”
I conclou: “No obstant, la qüestió de l’aplicació d’aquesta norma europea destinada a afavorir la llibertat d’expressió i a satisfer l’interès general, no es planteja en el cas d’autes perquè aquesta figura constitueix en realitat un ‘fet justificatiu’ de la infracció, al mateix títol que la legítima defensa o l’estat de necessitat. En efecte, suposaria prèviament que els elements de la infracció de revelació de secret s’hagin legalment constituït per plantejar-se, ço que no és el cas, pe les raons anteriorment exposades.”
En fi, que per obra i gràcies de l’article 142 c), la sala decideix “absoldre la senyora Carine Montaner Raynaud del delicte de revelació de secreta qualificat per autoritat o funcionari, no essent constituït”. Vist tot plegat, difícilment la fiscalia continuarà buscant més les pessigolles. Montaner tampoc pensa demanar res a ningú més. Absolució i punt i final. S’ha acabat.
Comentaris (1)