El testimoni d’aquest jurista expert en activitat bancària que encara avui exerceix al Principat era força esperat. I temut, en certa manera, perquè es tractava d’un declarant sol·licitat per l’acusació particular, és a dir, per la representació lletrada del Govern. I no estava gens clar per on podria sortir la seva declaració. Però el testimoni ha estat contundent en afirmar que el comunicat 163 de l’INAF prohibia el transport físic de diners per la frontera i els intercanvis no es van prohibit per la UIFAnd fins a finals del 2014 arran d’un comunicat tècnic de la UIFAnd.
El testimoni ha estat contundent en afirmar que el comunicat 163 de l’INAF prohibia el transport físic de diners per la frontera i els intercanvis no es van prohibit per la UIFAnd fins a finals del 2014 arran d’un comunicat tècnic de la UIFAnd
El testimoni en qüestió ha afirmat que tenia coneixement que a BPA es feien intercanvis, alhora que aquesta era una pràctica coneguda a tota la plaça financera encara que no podia assegurar del tot si en altres entitats bancàries del país, realment s’acabaven realitzant. També ha assegurat que els intercanvis a BPA “en un moment donat es van tallar” i tot i no poder garantir quan es va tancar l’aixeta, sí que ha deixat clar que va ser molt abans del 2014. Alhora també ha indicat amb fermesa que “jo no vaig sentir mai res de comissions -en relació amb el fet que els gestors o directius poguessin cobrar primes- i si hi hagués sentit aquest fet m’hauria cridat l’atenció”.
Com s’ha dit, hi havia certa expectació amb la declaració del testimoni sol·licitat per l’acusació particular atès que durant alguns dels interrogatoris als processats l’estudi en qüestió, la coordinació interna del mateix i el caràcter de l’avui testimoni ja havia sortit a relluir i no sempre per bé. De fet, al banc, en general, no es va quedar gens content amb el resultat del treball que es va encarregar al despatx Molins&Silva i, en part, va ser perquè el coordinador intern no va acabar de copsar el que es pretenia.
Durant la sessió d’aquest dimecres, fins i tot el tribunal ha demanat a l’exCEO de BPA, Joan Pau Miquel, que prengués la paraula i expressés el que cregués, en una mena d’acarament amb el testimoni que no ha estat tal. Perquè Miquel ha especificat que si l’avui testimoni no va saber acabar de copsar alguna cosa va ser perquè l’equip del banc a qui els experts van entrevistar, sempre en presència de l’assessor jurídic, no van saber traslladar prou bé el funcionament del banc. I el coordinador del treball coneixia menys del que hauria estat desitjable les interioritats de l’empresa.
En tot cas, ha quedat més o menys clar que l’informe jurídic es va encarregar per intentar fer una radiografia sobre “les deficiències” o praxis indegudes que a BPA es feien en relació amb les exigències legals espanyoles, no pas les andorranes, que es complien amb escreix. Però havent aterrat a Banco Madrid, es volia que a Andorra s’actués ja amb la normativa espanyola, molt més rígida. Per això es va fer un exercici de màxims. És a dir, les deficiències detectades a BPA no eren en relació amb la normativa andorrana sinó amb el marc regulador espanyol, molt més dur en matèria fiscal.
“Va ser un exercici lleial per trobar el màxim d’informació perquè si hi havia alguna cosa que es fes malament es pogués corregir”
El testimoni ha deixat clar que potser l’informe podia donar la impressió “que tothom ho feia malament”, però que no era pas així. “Allò no era xauxa; la meva impressió era que en alguns casos es podia fer més controls”. I és a que a l’entendre d’aquest jurista i avui testimoni, BPA i els seus satèl·lits externs esdevenien “un banc comercial, petitó, amb personal molt jove”. “No es feien trampes al solitari”, ha afirmat assegurant que "hi havia una cultura comercial que pesava més que el control, que no vol dir que no es controlés”.
El declarant ha deixat clar que les entrevistes que es van fer per realitzar l’informe van tenir un tor “col·loquial” i que sempre es parlava “en termes generals”, per la qual cosa també el tarannà del treball jurídic podia traslladar una sensació de desenfrenament que en cap cas era la situació real. Ha recordat que, justament, la tasca de l’informe era buscar deficiències i males praxis en relació amb la normativa espanyola, justament, per no reproduir-les. Per deixar-les de fer.
“Va ser un exercici lleial per trobar el màxim d’informació perquè si hi havia alguna cosa que es fes malament es pogués corregir”. “Això no vol dir que s’incomplís la norma de manera flagrant o constant”, ha deixat clar el testimoni que ha assegurat que el creixement que estava experimentant l’entitat i les ganes de fer negoci de la gran majoria de l’equip portaven a un desordre. “Però les coses hi eren i es reportaven.” Això sí, “amb sang, suor i llàgrimes”, ha remarcat.