Tots dos van ser condemnats per un delicte major de tràfic de cocaïna en la modalitat d’importació i transport. Tots dos a dos anys de presó ferma dels quals, en el cas de l’home, de 23 anys, deu mesos a complir en règim de reclusió i la resta substituïts per tres anys d’expulsió judicial. A la dona, de 32 anys, se li van imposar vuit mesos d’internament i el temps restant substituït per cinc anys d’expulsió. A cadascun d’ells se’ls hi va imposar, a més, una multa de mil euros.
El Govern va recórrer contra la rebaixa que va acordar la Batllia en primera instància; en canvi, els afectats consideren desproporcionada la mesura tot i la reducció
A banda d’aquestes decisions judicials, i com és habitual, el ministeri d’Interior va decretar una expulsió administrativa per a cadascun d’ells de deu anys. I tots dos, a través del seu advocat, van rebatre la decisió administrativa i la Batllia va considerar que el temps imposat era excessiu, per la qual cosa a l’home se li van imposar set anys i a la dona, vuit. Però, amb tot, encara van recórrer contra la decisió judicial al·legant, sobretot, que la pena d’expulsió era desproporcionada i absenta de motivació.
Però, sobretot, els dos recordaven que no transportaven una gran quantitat de cocaïna -els embolcalls comissats pesaven uns 26 grams- i que no tenien antecedents al país. Alhora, el noi esgrimia el fet que tenia una filla petita residint a Andorra, motiu pel qual la rebaixa de l’expulsió va ser una mica més important que la de la dona. Però la sala administrativa del Superior no veu motiu per reduir el temps d’expulsió més del que ja ho va fer la Batllia.
Exposa la sentència ara dictada que “els fets acreditats en el procés són suficients per considerar que existeix un risc per a les persones, els béns i per a l’ordre públic, derivat de la permanència dels interessats en territori andorrà, per raó de la seva participació en els fets descrits, en la forma que resulten de les resolucions administratives i de la sentència apel·lada, que no es discuteixen en realitat en aquest punt”. La sala no considera desproporcionada la mesura d’expulsió. Una altra cosa és el temps.
En tots dos casos, recorda el tribunal, els interessats no acrediten arrelament a Andorra, ja que no hi viuen, i tampoc mai no “han disposat de la pertinent autorització administrativa, ni hi han desenvolupat cap activitat laboral”
Sobre aquest punt, el Superior diu que “és cert que les resolucions administratives no justifiquen els motius pels quals s’ha optat per la durada màxima prevista per la llei, de manera que resulta ajustat a dret procedir a una reducció de la mateixa, tal com ha acordat la sentència de la Batllia. Sobre aquest punt, no es pot apreciar la incongruència que denuncia el Govern, ja que una cosa és considerar que l’adopció de la mesura d’expulsió és proporcional al fets que la justifiquen, com fa la sentència apel·lada, i altra ben diferent determinar la durada de la mateixa, també en base a criteris de proporcionalitat i motivació”.
El Govern també havia recorregut la decisió de primera instància però perquè l’expulsió es tornés a fixar en deu anys. I les seves pretensions, com les dels expulsats, han estat desestimades. En tots dos casos, recorda el tribunal, els interessats no acrediten arrelament a Andorra, ja que no hi viuen, i tampoc mai no “han disposat de la pertinent autorització administrativa, ni hi han desenvolupat cap activitat laboral”. En el cas del noi, també “al·lega que resideix a Andorra una filla menor, però el cert és que no n’ha reconegut la paternitat ni resideix amb la mateixa”.
I encara acaba dient la sentència del Superior, “els contactes periòdics que al·lega es podran mantenir, malgrat la mesura d’expulsió, ja que l’agent té la nacionalitat espanyola i resideix a la Seu d’Urgell. D’altra banda, no s’acredita cap circumstància que pugui suposar una especial dificultat derivada del retorn al seu país d’origen”. I, en conseqüència, es dona per bo el pronunciament emès en primera instància.
Comentaris