Aquestes apreciacions les fa el condemnat en el marc d’un recurs d’empara presentat davant el Tribunal Constitucional que els magistrats d’aquesta alta instància han decidit no admetre a tràmit per manca d’interès constitucional atès que creuen que les jurisdiccions ordinàries van actuar amb lògica jurídica, sentit comú i raonant de manera deguda les seves decisions. Avala en certa manera, doncs, la condemna d’aquest empresari que al seu dia es va voler treure de sobre les accions d’una local d’oci nocturn que gestionava a canvi que el comprador assumís el deute en lloguers de l’establiment que tenia (uns 33.000 euros) alhora que a partir de llavors subscrivís un nou contracte d’arrendament que hauria de satisfer ell. Certament, els fets que judicialment s’han resolt recentment es remunten ja al 2014.
En el recurs d’empara inadmès s’hi denuncia “una presumpta vulneració dels drets a la jurisdicció, a un procés degut i a obtenir una decisió fonamentada en Dret, reconeguts a l’article 10 de la Constitució, interpretats a la llum de l’article 3.2 d’aquest mateix text, que reconeix els principis de seguretat jurídica i d’interdicció de l’arbitrari, i de la presumpció d’innocència”. Però res de tot això no observa l’Alt tribunal que, en part, considera que el recurs no queda excessivament clar què pretén en alguns casos.
L’home condemnat al·lega que, com a molt, hi havia només una part de les accions embargades i, per tant, les que pretenia vendre eren totalment alienables. A més, la nota simple que anunciava l’embarg dels títols, segons l’empresari, no tenia rellevància jurídica. Només tenia un valor informatiu i no decisiu. Alhora, manté que “el fet que en el procediment hi haguessin dos acusats i que només se’l condemnés a ell i s’absolgués a l’altre, a causa de la seva professió, i perquè la seva actuació es va atribuir a una manca de diligència o a una imprudència, la qual haurà de ser dirimida per la via que correspongui, no és un raonament lògic, ni raonable”.
Efectivament, l’empresari manté que si l’advocat que va redactar al seu dia el document de comravenda “no tenia la voluntat d’enganyar ningú, tampoc la tenia aquest recurrent; considera precisament que va acudir a un advocat de prestigi per intentar fer les coses bé, ja que no és expert en dret. D’acord amb els fets provats, és il·lògic concloure que l’altre acusat no va actuar amb dol i que aquesta part sí que ho va fer i que per això se’l condemna per estafa”.
El Tribunal Constitucional passa de puntetes sobre la qüestió del segon implicat, absolt pels tribunals ordinaris, i es manifesta en els arguments jurídics d’una forma més global assegurant que “l’òrgan judicial d’instància arriba a la conclusió de l’existència del delicte després d’examinar tot l’iter de la negociació entre les parts que es perllonga durant un període de temps notable, d’escoltar la declaració dels encausats, de valorar la documentació que consta a les actuacions i de fer mèrit dels indicis i presumpcions que es podien deduir dels medis probatoris practicats, tant els de naturalesa personal, com real. I, la sala penal confirma aquesta decisió d’una manera que en cap cas pot ser considerada il·lògica, arbitrària o absurda”.
Els magistrats del TC mantenen que, com no pot ser d’altra manera, “la valoració de la prova de càrrec correspon al jutjador ordinari que en ella ha de fonamentar la seva decisió d’una manera que no sigui irraonable, arbitrària, absurda o manifestament injusta, però que evidentment no sempre ha de coincidir amb la pretensió feta valer en judici”. I recorda que “la sala penal ha considerat que la presumpció d’innocència, en aquest cas, quedava destruïda per una prova, o per un conjunt de proves, de càrrec de caràcter suficient”.
Comentaris