La sala penal del Tribunal Superior (TS) va condemnar el juliol de manera ferma i definitiva l’acusat a mig any de presó, rebaixant l’any que inicialment li havia imposat el Tribunal de Corts. La sala de segona instància va al·legar l’edat de l’acusat, el fet que no hagués tingut cap antecedent, el seu penediment, el fet d’haver contribuït parcialment al rescabalament de la víctima o el temps que va passar des que van passar els fets fins que la mare de la noia afectada va interposar la denúncia per reduir la pena ferma.
Deia la sala penal que amb sis mesos de condemna ferma, que el condemnat va començar a complir una setmana després de notificar-se la sentència, més aviat que tard podria accedir al règim de semi-llibertat i, per tant, el prohom d’Encamp condemnat podria estalviar-se l’internament diürn i només hauria d’acudir al centre penitenciari a dormir i els dies festius. Aquesta modificació en l’àmbit penitenciari ja en execució de pena caldrà veure si es dona o no.
“És evident que una pena de presó només pot ser ferma, i doncs efectiva, o condicionada. Si està aparellada amb un període de suspensió, ja no és una pena efectiva i si és efectiva, ja no pot ser condicionada”, manté el TC sense pal·liatius
El cas és que l’home va ser condemnat al juliol pel Tribunal Superior a “tres anys de presó dels quals sis mesos ferms i la resta condicional qualificada a seguir tractament mèdic, psiquiàtric o psicològic segons considerin necessari els especialistes en la matèria, amb un termini de suspensió de la condemna de quatre anys, i al pagament de la responsabilitat civil en un termini de quatre anys, i a la pena complementària de prohibició d’entrar en contacte amb la víctima, durant un termini de quatre anys”.
El condemnat -un Joan Ros Puigsubirà que incomprensiblement el Tribunal Constitucional, que identifica totes les parts excepte els menors, transforma en Y a la seva resolució- va demanar que els sis mesos ferms se li suspenguessin. Entenia que el termini de sis mesos de suspensió que el tribunal imposava a la part condicional també s’havia d’aplicar als sis mesos de reclusió ferma. I, en cas contrari i vist que els tribunals ordinaris li van desestimar les pretensions, va recórrer al Constitucional al·legant vulneracions de drets fonamentals.
En efecte, segons l’aute d’inadmissió publicat aquest dimecres al BOPA, l’acusat lamentava que el període “de suspensió no inclou la pena ferma” i, per tant, no incloent els tribunals ordinaris en dita suspensió la pena ferma considerava que les “resolucions atempten contra el seu dret fonamental a la llibertat, no estan justificades en el sentit de les disposicions del Codi penal, i, per tant, no estan fonamentades en Dret”. I “en defecte d’una justificació en dret adient, les jurisdiccions ordinàries haurien hagut d’interpretar l’abast de la suspensió de la pena de la forma menys restrictiva possible pels seus drets fonamentals”.
Evidentment, el Constitucional no fa ni cas al recurrent i li recorda que les penes fermes són fermes i hi són per complir-les. No pas per posposar-les, com defensava l’acusat.