El pacte amb la fiscalia ve de lluny. Després d’anades i vingudes i de no poder recuperar els dipòsits que a les cases de canvi els havien confiat centenars de petits estalviadors argentins, analitzant la situació i donant-hi tombs i més tombs, ja l’any passat es va arribar a la conclusió que calia optar per un procediment de conformitat. Acceptarien una part de les culpes, s’estalviarien en qualsevol cas ser condemnats a presó ferma i, a més a més, recuperarien bona part dels diners, mentre que els altres els podria comissar l’Estat andorrà en forma de multa.
De la dotzena de dirigents de les cases de canvi -que al seu dia operaven amb gent que els feien confiança i que no disposaven ni tan sols d’un rebut- tres d’ells van acceptar una condemna de cinc anys de presó condicional commutada per una expulsió de set anys i una multa global de 30 milions d’euros. La condemna era principalment per un delicte d’intermediació financera sense autorització. Un delicte molt just. De fet, inexistent en la seva comissió a Andorra. En tot cas, s’hauria perpetrat a l’Argentina. Però aquest va ser el pacte.
La resta de processats quedaven absolts i se’ls deixava el cas sense matèria, amb la qual cosa havien de recuperar els seus dipòsits perquè havent-se tancat la seva eventual responsabilitat penal, els diners que tenien bloquejats sí o sí havien de ser declarats nets i com la resta de clients de BPA tenien dret a passar a un banc d’operativa normal. ‘A canvi’, els dirigents de les cases de canvi, feien tot un seguit de manifestacions més que agafades amb pinces donant a entendre que els directius de BPA no els havien exposat mai que els seus diners acabarien en societats instrumentals panamenyes.
Gràcies a l’acord i abans de plegar Alberca va promoure una nova causa judicial contra dirigents de l’entitat bancària i alguns dels comandaments que BPA tenia destinats a la regió Latam. És a dir, a l’Amèrica Llatina
Aquestes manifestacions van anar tan bé a la fiscalia, que abans de plegar Alberca va promoure una nova causa contra dirigents de l’entitat bancària i alguns dels comandaments que BPA tenia destinats a la regió Latam. És a dir, a l’Amèrica Llatina. Fins aquí a priori tot havia anat oli en un llum. Tots contents. Fins que va arribar el moment que les cases de canvi, en virtut del pacte i el fet que nou dels seus dotze directius processats havien quedat finalment absolts i, per tant, nets de pols i palla, van reclamar poder rebre els entre 55 i 60 milions que els pertocava.
Els empresaris argentins van haver de fer mans i mànigues, segons fonts judicials, per obrir un compte corrent. A Andorra cap entitat els el va voler obrir. Finalment va ser el Santander qui els va rebre com a clients temporals. I just quan la Batllia es disposava a emetre l’ordre per tal que es transferissin els diners, l’AREB va dir que ni parlar-ne. Amb la suposada excusa del retard per obtenir un compte corrent, se’ls va indicar que BPA havia estat declarada en fallida i que els diners, tots, no es movien del banc ja llavors en liquidació. I que si volien anessin contra la massa.
Malgrat que els responsables de les cases de canvi han fet els passos pertinents per anar a la massa, també han promogut altres accions. Consideren que s’ha transgredit el principi d’igualtat, perquè no han pogut accedir als seus diners com si han fet altres clients quan ha estat provada la licitud dels fons, i perquè s’ha vulnerat des del principi el seu dret a la defensa. I, a més a més, recorden que l’AFA i, fins i tot, la mateixa Justícia, tenien una obligació de conservació dels diners. I que no pot ser que l’AREB digui que han fet tard i han perdut, les cases de canvi, el tren. I que no els tornen res de res.
D’aquí que de moment s’ha fet la reclamació que ja ha estat tombada contra l’Estat, entenent que des de l’AFA a l’AREB passant pel propi Govern no han fet les coses bé, més enllà de no respectar una sentència judicial que donava compliment d’un pacte inicialment tancat amb la fiscalia. El cas acabarà als tribunals i pot ser que arribi al Constitucional. Més enllà s’haurà de veure. Però el que és clar és que ni els empresaris argentins no estan contents i els seus clients titulars últims dels diners que s’haurien d’haver desbloquejat i retornat, menys encara.
Comentaris