Era, és clar, una cita irònica i es referia al conjunt de la plaça financera. En el cas de BPA ha deixat constància el bancari que el gestor era el primer filtre, la muralla, i que hi havia instruccions que en funció del perfil dels clients i els mecanismes de treball que proposaven, ja no eren acceptats d’entrada. I és que «a vegades el que exposen els clients no respon a cap possibilitat real» i ja no es tirava endavant cap operació. De fet, segons Joan Pau Miquel, «s’han tancat comptes a clients per mal educats» perquè el que volia el banc era tenir «clients lícits i, a ser possible, educats».
Miquel manté que la tasca de control permetia descobrir «operacions de camuflatge» i el seguiment curós de les operacions remarcables i resulta «inapel·lable» que «els auditors han discutit sobre l'adequació dels procediments» sense fer cap remarca
L’ex-CEO ha anat citant tots els controls que s’anaven fent a mesura que passava el temps, i ha insistit durant una nova sessió del judici per la causa general del ‘cas BPA’ que tota l’operativa bancària passava pel control de l’auditoria interna i de l’externa. És clar que hi havia llindars per sobre dels quals els controls encara eren molt més estrictes. «No podem obrir un informe pericial de totes les persones que obres compte. Però sí d’aquells clients que generen un indici», és a dir, que generaven alguna mena de dubte, fos a través de la detecció o alerta creada pels propis programes informàtics implantats o fos via feina feta pel departament de prevenció.
Joan Pau Miquel ha enumerat tot el seguit de llistats que l’entitat bancària realitzava per tal de fer un seguiment molt acurat dels clients, destriant, en funció dels llindars fixats o de la seva naturalesa (diferenciant, per exemple, residents de no residents), aquells que podien representar més risc o els que no en tenien tant. El bancari ha explicat que mentre que la normativa en matèria de control financer ha anat evolucionant amb el temps per fer-se més estricte, les eines per poder dilucidar si un client d’una entitat bancària a Andorra era lícit o no no avançaven a l’uníson. En aquest sentit, ha recordat que una bona part del diner que arribava al Principat, a tots els bancs, era diner B, producte de l’evasió fiscal en les jurisdiccions d’origen.
Per tant, d’elements per poder determinar la licitud dels diners no n’hi havia tants. Miquel ha citat escriptures, factures, resolucions administratives... Per tant, la perícia dels gestors era molt important. I també els llistats que s’anaven fent amb tota l’operativa del dia (o del període que fos) i després de «destriar el gra de la palla». Joan Pau Miquel sí que ha explicat com van anar evolucionant els mecanismes per la fabricació de les relacions de clients que en facilitaven el control. I això sí que va evolucionar i molt en el temps gràcies a la millora tecnològica i dels programari informàtics. Alhora, «si fas els llistats cada dia», com ha recordat el bancari que es feia a BPA, «això facilitarà el seguiment». La feina permet descobrir «operacions de camuflatge» i el seguiment curós de les operacions remarcables i resulta «inapel·lable» que «els auditors han discutit sobre l'adequació dels procediments» sense fer cap remarca.
Comentaris