La Batllia acaba de resoldre ara una demanda d’una clienta que tenia en aquell moment dipòsits, valors o inversions per poc més de 101.000 euros i que va demandar tant l’entitat bancària ara en resolució com diversos dels seus directius i treballadors, inclòs el gestor que habitualment tractava amb ella. I ho resolt en el sentit que hi va haver una “causa de força” major per la qual, en relació amb els traspassos de comptes o diners, o amb la no execució de les ordres dels clients, no pot haver de respondre cap de les persones vinculades a BPA en aquell moment.
La clienta en qüestió reclamava el que tenia dipositat més 5.000 euros més per danys i perjudicis i pèrdua d’oportunitat. Durant el temps de tramitació de la demanda, que inicialment es condicionava a la prejudicialitat penal però que al final aquesta circumstància es va deixar de banda, la clienta en qüestió va poder recuperar els seus diners en ser considerada traspassable però, igualment, exigia la indemnització pels maldecaps soferts i la pèrdua d’oportunitats pel fet de no poder disposar dels dipòsits en el moment que ho hauria fet.
“Cal concloure que va existir una causa de força major que eximeix la societat BPA, els seus directius i treballadors de poder executar les ordres” donades pels clients i, per tant, en “no concorre incompliment contractual no hi ha cap obligació d’indemnització”
Però la Batllia no li dóna la raó en una decisió, és clar, contra la qual es pot recórrer. La decisió judicial estableix que “cal concloure que va existir una causa de força major que eximeix la societat BPA, els seus directius i treballadors de poder executar les ordres” donades pels clients i, per tant, en “no concorre incompliment contractual no hi ha cap obligació d’indemnització”. Però encara hi ha una altra circumstància tant o més important com les acusacions penals que es formulen a directius i empleats.
En aquest sentit, la clienta demandant reclamava les indemnitzacions atenent a què tot hauria estat culpa dels responsables bancaris. I la Batllia considera que no. Que amb independència del que decideixi al seu dia la jurisdicció corresponent quant als procediments o suposades males praxis amb què s’hauria actual, la manca de disponibilitat dels dipòsits per part dels clients res té a veure amb tot això. “No va ser l’actuació que s’imputa a cadascú sinó el bloqueig i la posterior intervenció de l’entitat” el que va frenar qualsevol traspàs.
I aquesta circumstància, reitera el tribunal de primera instància, és “una situació de força major”. Per tant, “cap altra causa intervingut en la manca de liquiditat i disponibilitat de diners per part de la clienta”. No hi ha “relació directa de causa-efecte, ans al contrari”, en relació a eventuals responsabilitats penals i “altres circumstàncies que s’esdevingueren de forma imprevisible i que varen produir”.
I se cita des del bloqueig “automàtic” de les operacions a la intervenció de les autoritats financeres de l’entitat, amb la qual cosa no hi ha “cap base legal que sustenti les pretensions de la clienta per tal de ser indemnitzada d’uns eventuals perjudicis” que, considera el tribunal d’instància, tampoc la demandant hauria acreditat de manera deguda.
Comentaris (8)