Per acabar-ho d’adobar, queda clar en la resolució recentment dictada, que l’administrador judicial de la fallida, a qui la família Calvó va sol·licitar que s’unís a la seva pretensió i s’afegís també al recurs contra la revisió del pla d’urbanisme de Canillo, inicialment va assentir però posteriorment es va fer l’orni i va declinar d’accionar entenent que l’acció que plantejaven els Calvó -que denunciaven que amb els canvis urbanístics a les àrees d’actuació que els afecten hi hauria una pèrdua aproximada de 813.000 m2 de sostre respecte del pla anterior- podia tenir impacte en la massa creditícia.
Tant la Batllia com la sala administrativa del Tribunal Superior entenien que els accionistes fallits d’Assegurances Generals, que ho són alhora també de la societat Carlemany, titular de les unitats immobiliàries, no tenien la capacitat per recórrer contra el pla d’urbanisme canillenc en virtut del que estableix la llei del sòl. Però el Constitucional no ho entén així i considera que els tribunals ordinaris han “produït una vulneració del dret a la jurisdicció en el seu vessant del dret a l’accés a la justícia” i anul·la els autes de primera i segona instància que els impedia recórrer contra la revisió del POUP.
ARGUMENTACIÓ
La sentència manté que si bé “des d’un punt de vista doctrinal és cert que se sol distingir entre els conceptes de capacitat jurídica, capacitat d’obrar, legitimació ad processum i legitimació ad causam”, resulta que “els perfils no sempre estan ben definits, ni resulten unívocs i, per tant, convé examinar els preceptes legals”. L’article substancial en aquest cas concret és el 10 del decret en relació amb el cessament de pagaments i fallida, ja que l’article 69 no constitueix objecte de debat, ni es discuteix la seva aplicació.
“Doncs bé, aquest article 10 no priva de capacitat processal als fallits. Si així s’interpretés, l’article vulneraria un dret fonamental, és suficient interpretar la norma en el sentit més favorable a la Constitució i a la tutela i salvaguarda dels drets fonamentals. Aquesta interpretació porta a la conclusió segons la qual, la persona declarada en fallida no perd la capacitat d’obrar processal, sinó que la veu limitada en el sentit que ‘es troba privat de l’administració i la disposició dels seus béns’, entenent aquesta expressió en sentit estricte i referida només als actes d’alienació o d’ús i de gaudi que puguin implicar un empobriment del titular o una realitat similar. L’exercici d’una acció no pot ser considerat un acte de disposició ni, en sentit estricte, un acte d’administració”.
“L’exercici d’una acció no pot ser considerat un acte de disposició ni, en sentit estricte, un acte d’administració”, manté la sentència del Constitucional, que també afirma que “l’accés a la jurisdicció, en supòsits com aquest que ens ocupa, no pot quedar al lliure arbitri de l’administrador judicial”
Més encara: “La persona declarada en fallida no pot ser equiparada al menor d’edat, ni té la ‘capacitat’ modificada judicialment, ni ‘limitada’, ni pot ser representada -en sentit propi- per les persones designades legalment, ni pel ministeri fiscal, ni pel defensor judicial. Ni en ella mateixa, la fallida -llevat d’allò que estableixen els articles 220 i 221 del Codi penal- comporta una pena. I la pèrdua de la capacitat d’obrar constituiria una mena de pena civil o capitis deminutio que la legislació vigent no preveu en sintonia amb el dret històric català aplicable a Andorra -la doctrina dels anomenats ‘decissionistes’ del segle XVII i, singularment, el lleidatà Miquel de Cortiada- que només s’aplicava als decoctores, falliti o ‘abatuts’ en determinats i concrets supòsits. Sembla procedent, a més, tenir present la referència al dret comparat dels països i organismes supranacionals del nostre mateix entorn cultural i jurídic que tendeix a refermar la idea de la conservació per part del deutor del control, almenys parcial, sobre els seus actius i el principi d’inhabilitació i no d’incapacitat.”
El Constitucional aprofundeix encara una mica més en el seu raonament i manté que “no es pot arribar a la conclusió que el declarat en fallida no pugui exercitar les accions considerades públiques”. I és que aquesta tesi, “portada a l’extrem” diu l’Alt tribunal, “impediria comparèixer en judici com a acusador particular o actor civil. I en el camp del dret d’ordenació del territori i urbanisme, resulta evident que el fallit pot exercir l’acció pública que va iniciar, amb l’assentiment exprés de l’administrador de la fallida que després d’intervenir en via administrativa, no va voler prosseguir en l’exercici de l’acció. L’exercici d’aquesta acció no pot ser considerat un acte de disposició o d’administració que eventualment pugui perjudicar els creditors del procés concursal”.
En conseqüència, “l’accés a la jurisdicció, en supòsits com aquest que ens ocupa, no pot quedar al lliure arbitri de l’administrador judicial, per més que -com diu la sentència recorreguda- aquest ‘va considerar que no era previsible que l’acció prosperés i que la interposició de la demanda podia repercutir negativament en la massa’. No correspon a la jurisdicció constitucional, sinó a l’ordinària -en l’àmbit civil o administratiu-, determinar la forma concreta de valorar la prosperabilitat de l’acció exercitada, ni la seva repercussió en la massa de la fallida, però allò que no és procedent és deixar a l’arbitri de l’administrador judicial aquest judici valoratiu, que implica un ‘prejudici’, privant als interessats del seu dret fonamental a la jurisdicció”. D’aquí que es doni la raó als accionistes d’Assegurances Generals i es declari que se li han vulnerat drets fonamentals.