Especialment significatives han estat les manifestacions de Carles Ensenyat i de dos dels protagonistes de la passada legislatura, i l’anterior fins i tot, que ja estan retirats de la primera línia política: Jordi Gallardo i Pere López. Igual com ha quedat clar que la ‘descoberta’ va ser durant setmanes tema d’enraonies en l’esfera política -fins que va transcendir públicament-, també s’ha fet evident que els sous dels parlamentaris, aquella primavera del 2020, en plena pandèmia, no estaven formalment publicats. Però més o menys se sabien. Justament, el ‘cas Costa’ va portar la síndica general de l’època, Roser Suñé, a accelerar canvis. I a promoure juntament amb els grups parlamentaris la publicació de les retribucions. De totes.
I encara el tribunal ha posat subtilment sobre la taula una altra qüestió que, amb posterioritat i per iniciativa pròpia, també han tractat dos dels testimonis que més relació van tenir al seu moment amb Carine Montaner: Josep Pintat i Oliver Alís. Una qüestió que deixa entreveure el camí de l’absolució de la parlamentària, per a la qual la fiscalia, que s’ha limitat a fer preguntes per aconseguir que els testimonis diguessin que en el moment de la polèmica no estaven publicats enlloc els salaris. Es tracta de l’article 142 apartat c del reglament del Consell General. Un article que es va introduir en una modificació aprovada els darrers compassos de la legislatura que va acabar el 2019 i que era plenament vigent ja en els temps que va saltar l’escàndol del complement de Ferran Costa.
Certament, no hi hauria un desenvolupament clar i concret fins que arran d’aquella polèmica es va accelerar tot. Però els magistrats -Yves Picod, Jaume Tor i Alexandra Cornella- s’han encarregat de remarcar l’existència de l’article que diu que “el Consell General ha de fer pública, en aplicació del principi de transparència, la informació actualitzada sobre: c) El compliment de les obligacions pròpies dels consellers generals, d’acord amb el que estableix aquest reglament, i també les retribucions, per tots els conceptes, que perceben com a consellers generals”.
Aquest precepte probablement dona als magistrats la base legal per minimitzar qualsevol repulsa que es volgués fer a Carine Montaner. I la resta seran més concepcions ètiques i morals. I en això, les aportacions dels polítics que han comparegut aquesta tarda a la vista s’han posat molt més del costat de la parlamentària que no pas de Costa, que fins i tot l’exministre i expresident liberal Jordi Gallardo no ha deixat pas en gaire bona posició. Ni cap dels testimonis que hagués exercit de president de grup parlamentari: mai ningú no havia cobrat un complement al salari que ja els tenia assignat el Consell General.
LES DECLARACIONS
L’actual síndic general i president del grup parlamentari demòcrata quan va esclatar el fet pel qual es jutja Carine Montaner, Carles Ensenyat, ha reconegut davant la sala penal del Tribunal Superior (TS) que el fet de ‘descobrir’ que el llavors homòleg seu del grup liberal Ferran Costa tenia afegit un complement al salari assignat pel Consell General “ens va sorprendre pel desconeixement del fet”. Però ha remarcat: “Més que sorprendre ens va molestar.” Ensenyat ha assegurat que no té coneixement que mai abans de Costa cap president de grup parlamentari tingués també el complement de dedicació exclusiva.
Carles Ensenyat, que ha estat el primer a qui el tribunal ha demanat per l’article 142 i s’ha referit també a les conseqüències que tindria una inhabilitació tant per a la parlamentària com per a l’organització del Consell General, ha explicat que a ell no el va trucar directament Carine Montaner però sí que li ho va comentar algun integrant del seu grup que sí que havia rebut el contacte de l’avui processada. El fiscal ha demanat al síndic general sobre diverses qüestions relacionades amb els complements salarials dels parlamentaris.
El màxim representant del poder legislatiu en l’actual ha recordat un acord de Sindicatura que hi va haver els anys 2016 o 2017 i que va fer que cada grup pogués decidir sobre els consellers que volguessin tenir a dedicació exclusiva. La gestió passava a ser més individualitzada per part de cada grup. “L’acord de Sindicatura no impedia (que el president de grup pogués tenir un complement) però no era coneixedor de cap precedent”. En aquest sentit, Ensenyat ha explicat que el salari del president de grup ja és superior al d’un parlamentari ras perquè el càrrec comporta inherent una dedicació i una responsabilitat.
Ensenyat: “L’acord de Sindicatura no impedia (que el president de grup pogués tenir un complement) però no era coneixedor de cap precedent. Però ens va sorprendre pel desconeixement del fet; més que sorprendre ens va molestar”
I per això cap president parlamentari es complementava la remuneració ja assignada d’inici amb el complement de dedicació exclusiva. Una circumstància que també han compartit Jordi Gallardo i Pere López, que han fet molt ostensible el seu enuig traslladat al moment que ho van saber. Ensenyat, que ha assegurat que “no em va sorprendre la interposició de la querella perquè va ser un fet natural en el seu enfrontament amb la senyora Montaner”, ha recordat que ja abans de la ‘descoberta’ s’havia iniciat el camí cap a una major publicitació de tot plegat.
“La via s’havia iniciat amb el debat del codi de conducta i les exigències del GRECO”, però “qualsevol procés de transparència d’ús del diner públic, de rendir comptes, és un bon exercici”, ha conclòs el síndic general que també ha explicat que els sous, negre sobre blanc, no eren públics. “No és públic, però no vol dir que sigui un secret. No existia aquest concepte de secret. Però mentre no ho decideix la junta de presidents no és públic”.
Sobre la qüestió de si eren públics o no els salaris dels parlamentaris també s’hi han referit dues ministres actuals llavors parlamentaris i dos dels consellers generals de l’actual cambra i de la que va viure l’esclat de la polèmica entre Montaner i Costa. Mònica Bonell ha reconegut que va rebre la trucada de la líder d’Andorra Endavant i que li va recomanar que expliqués el cas a la síndica. “Tot i que era qüestionable o lleig, el que estava fent el senyor Costa es podia fer perquè cada grup es podia gestionar.” L’actual ministra de Cultura i Esports ha explicat que els salaris “no eren públics, no estava previst, però se sabien perquè ens ho havien demanat”. I perquè sempre que s’havia demanat informació sobre la matèria, s’havia donat.
“Era ‘vox populi’, llavors; ara està escrit, tothom ho sap” el que cobren els càrrecs públics, ha afirmat Carles Naudi, que també va rebre alguns comentaris directes de Montaner i els documents que va rebre per un error de la CASS. El president del grup parlamentari de Ciutadans Compromesos ha afirmat que pel seu càrrec, homònim al que tenia Costa en el seu moment, “no he percebut mai cap complement”. I com altres testimonis ha parlat de la insistència i la perseverança de Carine Montaner: “Quan vol aconseguir una cosa, la treballa.” I la seva ‘descoberta’, ha admès un altre parlamentari massanenc, David Montané, cosí segon de la processada, “va accelerar un exercici que s’havia de fer públic”, en relació als salaris dels polítics. I encara més gent de la Massana, l’ara titular d’Ordenament Territorial, Raül Ferré, que com aquell qui no vol la cosa, ha deixat anar un “jo em pensava que eren públics, els salaris, no sé si estaven publicats o no”.
SOCIALDEMÒCRATES
Durant tot l’episodi de l’esclat del ‘cas Costa’, els qui van ser més insistents en denunciar la situació van ser els socialdemòcrates. Era evident. Havien pactat amb els liberals les territorials de les eleccions generals del 2019 i després dels comicis van aliar-se amb demòcrates per governar i deixar el PS a l’estacada de la minoria. Aquell ànim irreconciliable, en part, explica l’exposició clara i contundent de qui llavors era el president del grup i del partit Pere López, avui retirat pràcticament de la vida pública encara que militant del PS.
López ha defensat l’actuació de la llavors síndica general, Roser Suñé, ha demanat en certa manera protecció per a Carine Montaner, i ha remès contra Ferran Costa demanant, fins i tot, si ha tornat els diners que ell considera que va rebre de forma improcedent. Qui va ser líder socialdemòcrata ha deixat clar que ell no va tenir coneixement directe del fet, sinó que li va comentar una companya. Pere López ha assegurat que el complement que tenia Costa era “inexistent” i ha recordat que ser president de grup parlamentari era compatible amb qualsevol altra activitat. I que al seu parer, el llavors parlamentari liberal tenia “una altra activitat pública i notòria que era empresarial”.
López ha mostrat el seu “convenciment” sense proves que els quadres retributius s’havien publicat als mitjans de comunicació, i que malgrat que potser hi havia “un dèficit” de regulació, “les regles no s’han canviat, només que s’han posat negre sobre blanc”. “Les regles eren molt clares” i “la reacció de la Sindicatura va ser molt encertada”. El socialdemòcrata ha lamentat el fet que Ferran Costa percebés “dues plenes dedicacions, una cascada de retribucions acumulades” que suposa “un ús de diners públics que convé analitzar”.
Pere López ha lamentat el fet que Ferran Costa percebés “dues plenes dedicacions, una cascada de retribucions acumulades” que suposa “un ús de diners públics que convé analitzar”
Més encara, López ha parlat d’un “cert aprofitament d’una certa posició per atribuir-se més diners”. I això, ha insistit, quan “les normes eren molt clares de la A a la Z” i “quan algú trenca les regles del joc” el que comporta és que “t’incomoda moltíssim, els ciutadans tenen el dret a sentir-se defraudats”. I per això ha assegurat que la ‘denúncia’ de Montaner és “un acte que al final va en benefici de tots” i que “si això -una acció com la de la processada- no es protegeix, és impossible que els casos en què hi pot haver abús” aflorin.
Les encara conselleres avui per avui Susanna Vela i Maria Martisella també han deixat clar que els salaris no es publicaven oficialment llavors -era l’únic que interessava sentir el fiscal- però que més o menys tothom els sabia. I la demòcrata, com que va rebre la trucada de Montaner, ha explicat com va anar el contacte. La líder actual d’Andorra Endavant també va contactar amb Ladislau Baró, avui ministre de Relacions Institucionals i Educació i el 2020 treballant en un treball final de màster que el va fer contactar amb Montaner.
La processada li va explicar la situació i això va suposar “una novetat en relació amb tota l’experiència que havia viscut fins llavors” i per això “em va sorprendre”. Baró havia estat president de grup parlamentari i ell havia rebut una remuneració que no tenia cap complement. De fet, als anys de la dècada de 1990, ha rememorat, es rebia una gratificació de 50.000 pessetes cada tres mesos. Més recentment “els presidents de grup parlamentari rebien un salari més elevat (que els consellers rasos) perquè quedava prefigurat que hi havia més dedicació o més complexitat”.
COMPANYS I LIBERALS
També han prestat declaració com a testimonis els tres consellers generals a l’època que juntament amb Carine Montaner van configurar el grup parlamentari de Terceravia i que van ser els primers que van saber de la ‘descoberta’ de l’ara processada. Josep Pintat i Oliver Alís, sobretot, i també Joan Carles Camp, han coincidit en explicar més o menys com va anar la reunió que Terceravia va tenir amb el grup liberal per mirar de rebaixar la tensió que hi havia. Tots tres han coincidit en remarcar que van dir a Montaner que retornés els documents que havia rebut per error i que, més o menys, s’oblidés del tema.
Més Alís i Camp que Pintat han explicat què van saber de Montaner però no hi van donar aparentment més transcendència. “No volíem fer pas mal a ningú”, ha recordat Camp, que també ha dit que “no recordo si hi havia cap publicació”. En canvi, Alís ha estat un pèl més contundent en afirmar que “jo entenc que no es van publicar aquests salaris”. Però “jo sé que el reglament deia que s’havia d’actuar amb transparència”, també ha dit el lauredià. I en aquest cas Pintat, a mode de prèvia abans de començar el seu testimoniatge, encara ha estat més clar quan s’ha referit als articles 141 i 142 del reglament del Consell General que deia, des d’inici de legislatura, que “tots els salaris havien de ser públics”.
També s’ha referit a la trobada entre Terceravia i Liberals la qui llavors era integrant d’aquest segon grup Eva López. Els liberals consideraven que la situació “era molt greu” i no va quedar clar “exactament com s’havia rebut la dada”. Per la qual cosa, la pròpia López, advocada de professió, hauria advertit que el cas “podia ser objecte d’una denúncia a la fiscalia podia ser constitutiu d’un fet penal, pensava que tot es quedaria allà però després es van anar complicant les coses”. Quan se li ha demanat si al grup se sabia que Costa cobrava el complement de la discòrdia, Eva López ha explicat que “es va comentar” i que “ho vaig considerar correcte en aquell moment perquè estava dins de la legalitat”.
Gallardo: “Com a president liberal jo no havia d’aprovar aquesta decisió. Però no em semblava correcte ni la compartia la decisió. De fet quan ho vaig saber vaig expressar el meu rebuig, el meu malestar”
I la jornada l’ha tancat un altre liberal. Un exparlamentari i exministre que volent-ho o no s’ha posat més del cantó de Montaner que de Costa. Jordi Gallardo, el testimoni en qüestió, ha destacat pel fet d’admetre sense embuts que tot i ser el president de Liberals no tenia ni idea que Ferran Costa cobrava un complement del grup parlamentari que se sumava a la remuneració del Consell General com a president de grup, lloc que Gallardo havia ocupat just els anys precedents.
L’exministre de Presidència i Economia es va assabentar de la situació, del complement i de la polèmica, vaja, per una trucada de Judith Pallarés, “que em va explicar que s’estava donant aquesta circumstància”. Gallardo ha exposat davant el tribunal que el que no tenia clar era com se n’havia assabentat Pallarés. Si li havia dit Montaner o algú altre. En tot cas, l’exdirigent liberal sí que ha explicat que quan va conèixer la situació “vaig intentar saber el perquè d’aquesta decisió, com es va prendre i perquè es va prendre”.
Jordi Gallardo ha admès que per molt que fos el president del partit, “jo no havia d’aprovar aquesta decisió”, la d’atribuir-se un complement, perquè el grup parlamentari tenia autonomia, però “no em semblava correcte ni compartia la decisió”. En conseqüència, i partint de la base que “la remuneració (de president de grup parlamentari) és suficientment important” ha exposat que “vaig expressar el meu rebuig, el meu malestar”.
Comentaris (17)