De fet, el resultat final de tot plegat va ser que davant l’alteració ara ja gairebé permanent que presenta el jove, de poc més de 20 anys i que té denunciada la presó per ser víctima, suposadament, de tactes degradants que haurien derivat ja, sempre presumptament, en actes de tortura, el reclús va haver de ser traslladat a la força al centre hospitalari perquè se li administrés un medicament per via intravenosa que suposadament hauria d’atenuar el seu comportament fora de lloc.
Tot plegat es tracta d’una situació molt poc habitual. I és que es va haver de sol·licitar l’autorització judicial perquè es pogués administrar dit medicament a l’intern. Aquesta situació només s’havia donat anteriorment amb el denominat ‘Rambo de la Cerdanya’, que també presentava episodis d’extrema violència producte de les seves patologies mentals que el feien fora de si i acabaven representant un perill tant per la seva pròpia vida com per l’estat de tercers.
Com que es tracta d’un medicament d’efectes col·laterals que poden ser de risc però, alhora, té unes conseqüència inhibidores, per dir-ho així, molt importants, vist que òbviament el pres no acceptava ser sotmès a dit tractament, i veient que hi ha, com hi ha, una investigació oberta per part de la fiscalia per un possible cas de tortures, de comú acord entre la direcció d’Institucions Penitenciàries i els comandaments de torn es va sol·licitar l’autorització de la Batllia per poder administrar el fàrmac.
Fins i tot la magistrada presidenta de la sala penal del Tribunal Superior va emetre una comunicació davant d’un missatge previ del director de la presó per fer saber que s’estava autoritzat a adoptar totes les mesures escaients per garantir la integritat del pres i de tercers
I la discussió va durar, segons que ha pogut saber l’Altaveu, bona part de la jornada d’aquest divendres. El batlle que havia d’adoptar la decisió va demanar els corresponents informes mèdics i el pronunciament del forense, que es va haver de desplaçar al centre penitenciari per avaluar el reclús. Fins i tot la magistrada presidenta de la sala penal del Tribunal Superior va emetre una comunicació davant d’un missatge previ del director de la presó per fer saber que s’estava autoritzat a adoptar totes les mesures escaients per garantir la integritat del pres i de tercers, havent d’informar en tot moment el tribunal de qualsevol trasllat o ingrés al centre hospitalari si no es pot donar atenció suficient a l’intern amb els mitjans sanitaris de què gaudeix el centre penitenciari.
El cas és que, aparentment, tampoc l’hospital té els mitjans suficients o necessaris per poder-se fer càrrec d’un pres d’aquestes característiques, amb la qual cosa, després d’anades i vingudes, d’intercanvis d’escrits i de contactes entre penitenciaris, sanitaris i la Batllia, aquesta darrera va autoritzar l’administració del medicament. Va ser a darrera hora de la tarda quan un parell de patrulles de la policia van anar a buscar l’intern al centre penitenciari per traslladar-lo contra la seva voluntat, segons han deixat clares les fonts, però sempre ja amb autorització judicial, cap a l’hospital perquè se li procurés el fàrmac.
Dues hores llargues després, i una estona abans de les 11 de la nit, l’intern va ser retornat al centre penitenciari, on està en règim de videovigilància i, a priori, sense les condicions que una persona de les seves característiques i patologies necessitaria. Però el cert és que Andorra no disposa de cap dispositiu per poder atendre de forma deguda aquest tipus de persones que tenen una condemna judicial (en aquest cas, de tretze anys de presó ferma encara que en primera instància i en una decisió contra la qual s’ha recorregut).
Tot plegat no fa res més que complicar la situació en un moment on la població reclusa continua sent més alta del que havia estat històricament la mitjana habitual a la Comella i amb un canvi clar de les situacions personals que viuen molts dels presos. Molts d’ells amb patologies mentals i, també la immensa majoria, persones residents o com és el cas del noi que tensa la corda els darrers temps, ja de nacionalitat andorrana, fet que comporta que sigui l’Estat el que, sí o sí, hagi de trobar una solució amb els seus propis recursos.
Comentaris (17)