En el document tramès fa uns dies a Molné, es deixa clar que ni els sindicats ni els funcionaris del departament no són ningú per qüestionar “les decisions de batlles i magistrats. Som plenament conscients que una persona que comet un delicte ha de ser condemnada, però també considerem que cal adoptar un enfocament modern, com es fa a la resta d’Europa, per tractar aquells interns amb necessitats específiques en espais adequadament habilitats i dotats de tractaments especialitzats”. A més, es deixa clar que hi ha una “creixent complexitat del perfil dels interns, molts dels quals presenten greus problemes de salut mental, i la manca crònica de recursos tècnics i assistencials en aquest àmbit”.
Segons els sindicalistes, “aquesta realitat fa evident que s’han de reforçar els mitjans tècnics i humans, no només per complir amb les expectatives de servei de la societat, sinó per garantir un sistema penitenciari que realment respongui a les necessitats actuals amb eficàcia i humanitat”. SIP i SPP lamenten que transcendissin els intents d’autolesió previs del reclús que es va llevar la vida i asseguren que els incomoda que qualsevol incident que hi hagi al centre penitenciari acabi transcendint, “mentre que el nostre treball diari, sovint coratjós, mai rep el reconeixement que mereix. Quantes persones privades de llibertat han retornat a la societat plenament reinserides? Quants cops els nostres companys han ofert una assistència integral per preservar la seguretat dels interns, exposant la seva pròpia salut mental i física, i evitant intents d’autòlisi, agressions…? Aquestes històries mai són notícia”.
RECONEIXEMENT
I és a partir d’aquí quan les dues organitzacions sindicals demanen que es valoritzi la feina. “Una feina amb una càrrega emocional extraordinària i constant, que s’accentua en els moments de crisi. Aquesta càrrega s’agreuja per la manca de reconeixement i pel fet que s’opera en un context de recursos limitats”, s’exposa en la carta on es fa un profund agraïment als professionals de la institució perquè “és just i necessari que es reconegui i es valori tal com es mereix”.
Hi ha una “creixent complexitat del perfil dels interns, molts dels quals presenten greus problemes de salut mental, i la manca crònica de recursos tècnics i assistencials en aquest àmbit”
Amb tot, segueix l’escrit tramès a la ministra, “malauradament, hi ha una manifesta manca d’interès envers la nostra feina, i un desconeixement que contribueix a fer invisible l’esforç i la dedicació diària dels professionals del Departament. No podem continuar acceptant que la nostra tasca passi desapercebuda i poc reconeguda, especialment quan la seva importància és fonamental per a la seguretat i la reintegració social”.
I és en aquest punt i ja al final de la missiva que es deixa clar que “per tal que aquest reconeixement sigui real i efectiu, no només cal un canvi en la percepció pública, sinó també una millora significativa de les nostres condicions laborals. També és indispensable que es proporcionin els recursos humans i tècnics adequats, així com un entorn de treball que reflecteixi la importància i la complexitat del que fem. Només així es podrà dignificar plenament la nostra tasca i assegurar que es valori en la mesura que mereixem”.