En una de les primeres reunions de cònsols del mandat, a la Massana, hi va acudir el ministre de Finances, Ramon Lladós, acompanyat d’altres alts càrrecs del departament com la secretària d’Estat de Relacions Financeres Internacionals, Noëlia Souque, per exposar de nou l’ambició governamental de poder unificar en un sol organisme la recaptació tributària i així facilitar la gestió tant des del punt de vista administratiu com de l’obligat tributari.
Ja després d’aquella reunió, l’11 de juny, la cònsol massanenca, Eva Sansa, que juntament amb el seu homòleg d’Andorra la Vella, Sergi González, van actuar de portaveus, va explicar que s’havia “començat a treballar amb tècnics i també a nivell polític per veure com evolucionem cap a una agència tributària única, fins on podem arribar i com avancem en aquesta qüestió”.
No només alguns responsables polítics no veuen bé la unificació, també hi ha tècnics de les corporacions parroquials que són contraris al projecte
I, efectivament, no sempre són els polítics els que veuen amb neguit, amb molts dubtes, la proposta d’unificar en un sol organisme tots els aspectes tributaris. També hi ha tècnics que han desaconsellat obertament avançar en una recaptació única. Una qüestió és l’aspecte logístic quant a mirar de treballar totes les administracions amb un mateix programari i un sistema igual i, l’altra, segons les fonts, és que hi hagi una sola recaptació.
En aquest sentit, i des del punt de vista polític, hi ha el temor, i el tenen per exemple als dos comuns més grans del país, els d’Andorra la Vella i Escaldes, que més aviat que tard, l’eina unificada servís al Govern per tenir un control absolut sobre la recaptació impositiva i que, a poc a poc, anés repartint, anés distribuint recursos financers, segons la seva necessitat o conveniència, reduint a poc a poc la capacitat econòmica comunal.
No és pas desconegut que des del Govern en més d’una ocasió s’ha posat de relleu, com a mínim la paradoxa, que mentre els darrers anys, especialment per la pandèmia, l’administració central ha hagut d’anar generant dèficits, les corporacions parroquials han tingut la capacitat de crear superàvits i, en certa forma, enriquir-se. I aquí rau part de l’enuig o la divergència entre els uns i els altres i la contrarietat de molts comuns -la Massana o Sant Julià, per exemple, sia des del punt de vista tècnic, sia des del punt de vista polític tampoc ho tenen massa clar- a continuar avançant en el projecte.