Segons les dades de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS), el salari mitjà es va situar, el 2017, en 2.062 euros, per sobre del que hi ha en el món de la construcció (1.963 euros) però especialment de les remuneracions mitjanes que es donen en el cas del comerç (1.752 euros) i l’hostaleria (1.546 euros). Aquestes dades, per tant, són una clara mostra que la generació de riquesa no és transversal si no que hi ha uns quants grups reduïts que creixen mentre d’altres continuen perdent poder adquisitiu, una situació que evidentment té impacte en el consum intern.
En efecte, entre hostaleria, comerç i construcció sumen, sempre segons les dades de la CASS, 25.111 dels 48.006 assalariats que hi havia al terme del darrer exercici tancat. Percentualment, per tant, representen el 52,3% dels assalariats. El grup més important dels tres esmentats, actualment, és el comercial, que emplea pràcticament 12.000 persones (11.988); el segueix l’hostaleria amb 9.376 i en darrer terme s’hi troba la construcció, que experimenta una lleugera recuperació després d’una franca davallada i ara ocupa 3.747 persones.
Si es fa un petit exercici i s’agafa l’esmentat salari mitjà i s’hi resta el punt percentual de més que cal afrontar per cotitzar a la CASS com a assalariat o el que cal abonar en matèria d’IRPF, ens trobaríem que dit indicador, el salari mitjà, no hauria evolucionat, es trobaria en termes molt similars als del 2012, amb la qual cosa és un altre element que reforça la pèrdua de capacitat adquisitiva de bona part dels residents a Andorra.
Si a aquesta observació s’hi afegeix el fet que el tribut que percentualment més creix quant a la seva aportació a les arques estatals és l’impost sobre la renda de les persones físiques i combinem aquest fet amb una altra dada, això és que menys del 25% de la població assalariada és nacional, és andorrana, podrem concloure que en la redistribució de la riquesa ben poc hi participen les elits, que són les que menys malparades surten amb les decisions politicoeconòmiques adoptades els darrers anys. És a dir, una solidaritat mal entesa.
Els darrers set anys, les ajudes a famílies amb necessitats s’han hagut d’incrementar percentualment molt més del que ho ha fet el PIB i encara més respecte dels sous
I això que per molt que es digui, la solidaritat és del tot necessària al Principat. Hi ha -també ho ha evidenciat aquesta setmana l’Unicef a partir del seu Observatori de la Infància- cada cop un col·lectiu de persones, de famílies, que com més va més necessitat està. Sols cal veure com en els darrers set anys, el producte interior brut (PIB) ha crescut globalment un 8,6%, és a dir, una mitjana de l’1,5% anual.
El salari mitjà, en canvi, només ha incrementat un 0,5% l’any, amb un creixement global des del 2011 del 2,7%. I encara una dada molt més simptomàtica per negativa: els ajuts a famílies amb necessitats creixen de l’odre del 9,5% cada exercici. Del 2011 fins ara aquestes aportacions, en conjunt, han augmentat un 76%. O sia, s’evidencia que la pobresa, encara sortosament molt limitada al Principat, va a l’alça. I que només uns pocs veuen realment els efectes de la recuperació econòmica. La resta continua patint. Potser pateix una mica menys. Però pateix igualment.