Qui va ser president del grup demòcrata del 2011 al 2019, és a dir, durant dues legislatures, i, sobretot, va ser membre de la comissió constituent i un dels pares, doncs, de la Constitució, estaria ben vist aparentment per l’Església, per la Mitra, per mantenir-hi les relacions i els contactes que Espot espera que tingui la persona que acabi encapçalant el ministeri de Relacions Institucionals si finalment s’acaba impulsant. La qüestió és que Baró accepti l’encàrrec, que té part de repte i part de diplomàcia, i que, a més, vulgui assumir també les carteres de Justícia i Interior que hores d’ara Espot afegiria al departament de nova creació amb l’objectiu d’omplir-lo de contingut.
Certament, Baró és jurista de formació i ha exercit, poc o molt, d’advocat. Però d’aquí a assumir responsabilitats ministerials en aquest camp i en el d’Interior hi va un tros. Això sí, Espot estaria disposat de rodejar-lo, en certa manera, d’un equip que dotés de continuïtat al projecte actual i apuntalés les línies mestres que pogués dictar eventualment Ladislau Baró, que coneix perfectament les costures constitucionals i, alhora, és d’un tarannà prou obert com per saber copsar la realitat social del país.
Fonts del bisbat han assegurat aquest dijous que el controvertit tuit que mostrava l’oposició del bisbat d’Urgell a la gestació subrogada no té res a veure amb la designació de Carles Enseñat com a únic candidat a síndic general
Baró o la persona que assumeixi si finalment es crea el ministeri de Relacions Institucionals molt encarat en la relació haurà de transitar per la recta final del mandat diocesal de Joan-Enric Vives i el seguiment del seu successor, primer com a bisbe coadjutor i, després, com a titular de la diòcesi i Copríncep episcopal. Es dóna per fet que el relleu es farà durant la legislatura que ara s’ha d’iniciar. I més aviat que tard. I és que en l’entorn demòcrata cada vegada hi ha més crítics amb Vives.
Amb tot, fonts del bisbat han assegurat aquest dijous que el controvertit tuit que mostrava l’oposició del bisbat d’Urgell a la gestació subrogada no té res a veure amb la designació de Carles Enseñat com a únic candidat a síndic general. És evident que el temps que convisquin Enseñat a Sindicatura i Vives al Palau Episcopal almenys el solitari la relació serà més que complicada. També el ministre de Relacions Institucionals hauria de servir de ‘calmant’.
Les fonts diocesals consultades han deixat clar que el bisbat defensa plenament la dona i l’infant en el cas de l’embaràs i la gestació. I que és totalment contrari a la subrogació. Per tant, condemna qualsevol que acudeixi a aquest ‘sistema’. Amb tot, però, la piulada emesa primer i retirada després des del compte de Twitter del bisbat d’Urgell no anava dirigit a ningú en concret. Formava part, segons les fonts, de la programació d’una sèrie de piulades que mostren el posicionament de la diòcesi en relació a aspectes de rellevància i actualitat.
CASAL, EL MINISTERI I MERITXELL ALCOBÉ
Com s’ha dit, Espot continua treballant, amb relativa tranquil·litat, això sí, en la confecció del futur gabinet ministerial. Si Ladislau Baró acceptés el ministeri de Relacions Institucionals, això també li serviria per teixir ponts i llimar asprors amb Concòrdia. També es compta amb Guillem Casal, el jove conseller electe de Canillo, per replicar les envestides del principal partit de l’oposició. Però hi ha una situació que envolta Casal que no està del tot clara.
Qui fins ara ha estat cap de gabinet del cap de Govern hauria ara mostrat la seva intenció de nou moure’s del Consell General i poder fer compatible la tasca parlamentària amb altres interessos personals. Hi ha sectors del partit i del comitè de Canillo, però, que li recorden que hi havia un acord pel qual la primera suplent de la candidatura demòcrata canillenca, Meritxell Alcobé, acabaria accedint a l’arc parlamentari. I hi accediria perquè Casal assumiria una tasca executiva, ja fos liderant un ministeri com el de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, o fent-se càrrec d’una secretaria d’Estat com la d’Afers Europeus, de la qual Landry Riba es voldria desprendre. Casal, però, ara mateix no estaria per la labor i Alcobé, aparentment, tindria fred de peus.