- La sala civil confirma que la directora del gabinet jurídic es va acomiadar de manera indeguda i obliga la corporació d’Andorra la Vella a indemnitzar-la amb la quantitat fixada per la Batllia
- Els magistrats no accepten cap de les pretensions comunals: la via civil era adequada, la forma de fer fora la jurista es va fer malament i, a sobre, la institució ha d’assumir les despeses del cas
La cònsol major d’Andorra la Vella, Conxita Marsol, no guanya per ensurts. Com era d’esperar després de la decisió relativa a l’acomiadament fulminant que va decretar a finals de gener de l’any passat del director de comunicació i protocol del comú,
la sala civil del Tribunal Superior també ha confirmat que la corporació va acomiadar indegudament la directora del gabinet jurídic. I condemna el comú a pagar-li els 24.500 euros en xifres rodones que havia estimat la Batllia més els interessos deguts i les despeses processals.
Encara que sense els retrets que va fer la sala en el cas del director de comunicació, la sentència dictada aquest dimarts i de la qual ha estat ponent el magistrat Vincent Anière, que conformava tribunal amb Joan Manel Abril Campoy i Eulàlia Amat -o sia, tres pesos pesants- es d’allò més contundent i
desestima el recurs presentat per la corporació liderada per Marsol en tots els seus extrems. No accepta que la jurisdicció civil no sigui competent per jutjar el cas, conclou que la decisió adoptada pel comú “constitueix necessàriament un comiat de forma inadequada” i de cap manera admet que la corporació no hagi d’assumir el cost derivat del procés legal.
Ara, si ho creu oportú, Marsol i el comú hauran d’acudir al Tribunal Constitucional (TC) per tal de defensar el que la cònsol d’Andorra la Vella considera una discriminació en l’accés a la funció pública, per exemple.
En el cas del director de comunicació i protocol, aquesta acció es va posar en marxa i es va promoure l’incident previ a acudir a l’Alt tribunal. Però avui per avui no consta que s’hagi formalitzat el recurs d’empara i, en qualsevol cas, el que està clar és que el tribunal, si l’hagués rebut, ni l’ha admès ni l’ha desestimat.
El que sí que ha quedat desestimat, ja s’ha dit, és el recurs del comú de la capital contra la sentència de primera instància que donava la raó a la directora del gabinet jurídic, que va iniciar la seva relació com a càrrec de relació especial i confiança el setembre del 2008 i que va ser acomiadada quan encara no feia un mes que l’actual equip comunal estava al comandament de la corporació. Pel mig, se la va nomenar directora tal com l’ordinació comunal permetia.
Contràriament al que pretenia al comú i com ja havia apuntat en certa manera el Tribunal de Batlles, la sala civil del Tribunal Superior insisteix que el contracte de la directora del gabinet jurídic estava subjecte a a jurisdicció civil. La corporació pretenia que el cas se substanciés per la via administrativa. Els magistrats, a més, recorden que la via civil ofereix a totes les parts les mateixes garanties.
Recorda la sala que l’ordinació que es va modificar pocs mesos després que la majoria demòcrata fes fora diversos treballadors que eren de la confiança de l’anterior majoria, havia creat una categoria de personal de lliure designació que no sent ni funcionari ni agent de l’administració de caràcter indefinit gaudia d’un contracte subjecte a la legislació laboral. Per tant, s’esqueia la jurisdicció civil.
Més encara,
el tribunal observa que hi ha successió de contractes. I el que en fa tres, justament, és el denominat conven laboral signat per Conxita Marsol i els treballadors el 4 de gener del 2016 que pretenia el comú fer valdre com un conveni d’extinció de la relació laboral que va liquidar-se una vintena llarga de dies després. Lluny d’això,
els magistrats conclouen que aquell conveni va suposar la tercera contractació i, en conseqüència, la relació laboral va passar a ser de durada indeterminada.
I com que quan el 28 de gener es formalitza l’acomiadament de la directora del gabinet jurídic el comú no invoca cap causa, no atorga un preavís i no paga cap compensació, no es pot arribar a cap altra conclusió que no sigui que tot plegat
“constitueix necessàriament un comiat de forma inadequada donant dret a percebre una indemnització”. En conseqüència, es confirma la sentència de primera instància de manera pràcticament íntegra i s’imposa al comú el pagament de les despeses, també, de segona instància.
