- Pijuan recorda davant la sala i en el marc d’una pugna dialèctica amb un advocat defensor que ja va haver d’intervenir en un parell d’ocasions per mirar de resoldre deficiències de la instructora de la causa general i que la seva intenció és solucionar qualsevol mancança o error que hi hagi hagut
- Durant un primer debat sobre una qüestió prèvia que denuncia el fet que no van ser incorporades degudament al sumari les actes dels comitès d’ètica i prevenció de blanqueig del banc, el fiscal afirma que estaria disposat i la llei preveu negociar una sortida pactada per als acusats
“Ja ho sabem que la Batllia no ha fet les coses ben fetes”. La frase, pronunciada pel magistrat ponent i president del Tribunal de Corts, Josep Maria Pijuan, ha retronat amb tota la força a la recta final de la quarta jornada del judici de la causa general del ‘cas BPA’. Cert que l’experimentat magistrat l’ha pronunciat enmig d’un frec a frec dialèctic amb un dels advocats defensors. Però no és menys cert que Pijuan ha fet la manifestació amb tota la contundència i recordant que havia hagut d’enviar dues resolucions (autes) a la instructora, Canòlic Mingorance, demanant que determinades qüestions es rectifiquessin.
Pijuan s’ha referit a la qualitat de la instrucció en el marc de l’exposició d’una qüestió prèvia promoguda pel lletrat Josep Anton Silvestre i que ha fet encendre el president de la sala. Silvestre, com havia fet amb anterioritat una companya de despatx, denunciava que les actes del consell d’administració, del comitè de prevenció de blanqueig i del comitè d’ètica de BPA comissades per la policia per ordre de la batlle no havia estat incorporades degudament al sumari -en això Pijuan no ha pogut fer res més que reconèixer-ho i admetre també que va haver de ser el tribunal jutjador qui les va acabar afegint a la causa en trobar unes caixes precintades que no sabien que contenia- i les defenses no les havien pogut consultar al seu dia. Especialment quan els ara processats van haver de declarar en fase d’instrucció.
El magistrat ha afirmat que si el que pretenien dir els advocats -la companya de despatx de Silvestre també ha qüestionat la manera d’incorporar a la causa unes escoltes telefòniques provinents de casos investigats a Espanya- era que la instrucció s’havia fet fatal, que ell ja ho admetia i que fins i tot ho havia ‘denunciat’ fent fer correccions a la instructora. Aquí és quan ha pronunciat la frase que encapçala l’article i quan ha explicat que el tribunal està mirant de posar remei a la situació. Alhora, però, ha recordat a l’advocat que el que estava exposant no creia que estigués deixant les parts en indefensió.
El clima ha pujat de temperatura diversos graus quan Silvestre ha al·legat davant el tribunal i en el marc de la seva qüestió prèvia que considerava que s’havia trencat la cadena de custòdia. És a dir, que els elements de prova no s'haurien transmès degudament. Aquí és quan Pijuan ha saltat advertint fins i tot l’advocat de conseqüències jurídiques.
Ha mantingut el tribunal que les actes dels comitès de BPA de què disposa el tribunal són les autèntiques i, per tant, si van ser comissades al seu dia i han arribat a la sala és que no s’ha trencat cap custòdia.
Pijuan ha demanat al lletrat si estava insinuant que les actes disponibles per a les parts són falses. Perquè si això fos així aturava el judici per comprovar la veracitat de l’afirmació i actuar en conseqüència en el sentit que fos. També, eventualment, contra l’advocat. Però Josep Anton
Silvestre ha deixat clar que no estava ni tan sols insinuant que les actes no fossin les bones. Simplement que, al seu entendre, no s’havien respectat els formalismes que estableix la normativa referent a com s’han de transmetre i incorporar a les causes les peces de convicció. Dit més planerament, les proves.
En el marc del debat de la mateixa qüestió, que serà el que reprendrà demà al matí el judici, el fiscal general,
Alfons Alberca, s’ha mostrat obert i ha assegurat que la legislació andorrana permet a les parts acusadora i defensora negociar solucions pactades. És a dir, allò que en altres jurisdiccions, com l’espanyola, es coneix com a judicis de conformitat, que és quan el fiscal i la defensa es posen d’acord en una pena concreta i el tribunal l’únic que fa és validar l’entesa prèvia. No obstant, sembla evident que un acord d’aquestes característiques comportaria una condemna per mínima que fos. Per ara, totes les defenses han demanat l’absolució dels seus patrocinats.
Comentaris