L’Alt tribunal recorda que és només als òrgans jurisdiccionals ordinaris als quals els correspon decidir quines diligències són útils per a la instrucció d’un cas i quines es poden descartar
L’aute pel qual el TC decideix no admetre a tràmit el recurs de Samarra el publica aquest dimecres el Butlletí Oficial del Principat (BOPA). L’Alt tribunal, en la seva fonamentació jurídica, recorda que les jurisdiccions ordinàries, com els correspon, van valorar lliurement l’activitat procedimental duta a terme -la causa la va instruir una magistrada del Tribunal de Corts i després tot el plenari va arxivar la querella, fet que va ratificar la sala penal del Tribunal Superior- i manté que “ni la Constitució a l’article 10, ni la legislació processal aplicable en els diferents ordres jurisdiccionals, ni la lògica interna del procés, confereixen a les parts processals un dret il·limitat a que s’admetin i es practiquin tots els mitjans de prova que aquestes puguin proposar, sinó només aquells que, sol·licitats per les parts en temps hàbil i forma legal, l’òrgan judicial no els consideri inútils o perjudicials, és a dir, que resultin lítics i pertinents”.
Els representants legals de Samarra considerava que no s’havia impulsat la investigació que pertocava des del Tribunal de Corts. O considerava incongruent “admetre la querella a tràmit i seguidament qualificar-la de temerària sense l’adveniment de cap fet jurídic nou”. Lamenta també, tal i com recull l’aute del TC dictat recentment, que no se la deixés assistir ni a les declaracions dels querellats ni a la de l’únic testimoni al qual es va prendre declaració, una persona justament vinculada a un dels querellats. La defensa de l’expresident d’Orfund acusa també la resolució de la sala penal del Tribunal Superior de ser “arbitrària i no hauria respectat el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret”.
La representació legal de l’expresident de la fonedora lamentava les incongruències i arbitrarietats del Tribunal de Corts i el Superior que el TC creu que no van existir
Acaba lamentant que “no s’ha exposat les raons justificatives per les quals no es va acordar la pràctica de les diligències penals” que havia proposat. Samarra acusava Cinca i Terrén, en la seva època de màxims dirigents executius d’Orfund, d’haver comès un presumpte delicte d’administració deslleial en concurs real amb un delicte d’apropiació indeguda i un altre de blanqueig. Els tribunals van considerar que els dos primers delictes havien prescrit i, a més, amb el Codi penal del 1995, època en què suposadament s’haurien comès els fets presumptament delictius, ni l’administració deslleial ni l’apropiació indeguda no estaven considerats subjacents de blanqueig. I que el tràfic d’armes al·legat amb posterioritat es fonamentava amb elements genèrics a partir de “l’existència de vincles amb persones, la identificació de les quals no només era inversemblant, sinó que era d’impossible investigació”.
Amb tot, el Constitucional creu en la seva resolució que “no es poden considerar infringits ni els drets a la jurisdicció ni a obtenir una decisió fonamentada en Dret, ni a un procés degut ni al recurs en el procés penal”, ja que considera que els òrgans jurisdiccionals ordinaris han actuat de forma “motivada i raonable” i, en el cas que haguessin denegat la pràctica d’alguna prova, aquest fet només tindria contingut constitucional que aquella negativa “comporti una clara i efectiva vulneració del dret a la defensa del recurrent i, en conseqüència, resulti decisiva”.