Minoves, com quan era ministre -d’Afers Exteriors, de Cultura, portaveu- xerra molt i bé, però prefereix, públicament, no manifestar-se gaire perquè no vol entorpir la gestió de la transició que s’haurà de fer els propers dies i no vol trepitjar cap ull de poll. Explica que raons d’índole personal i familiar “m’han impulsat poder tornar a Andorra” i assegura que els canvis sempre són bons per créixer, personalment i professionalment. Es mostra tant content de poder assumir el rectorat de l’UdA com dels anys que ha estat a Califòrnia formant joves americans “de primera generació” que ha vist situar-se acadèmicament, professionalment, en llocs prou ressenyables amb el temps.
“Tinc ganes d’afrontar el repte” de liderar la universitat andorrana sense que tingués, afirma, pretensions prèvies. Les darreres setmanes s’ha traslladat a Andorra quan li han demanat de participar en algun acte o alguna reunió -fins i tot un debat ‘anònim’, i això ho escriu el periodista, sorprès que l’UdA, que notifica coses menors tot sovint no hagi ni tan sols anunciat un debat entre els cinc candidats a rector- i el dia abans de la reunió definitiva del Consell Universitari va marxar a dormir tan tranquil sabent que quan es llevaria ja hi hauria decisió. Tenia ganes de tornar, però també té certa recança d’haver de deixar el projecte on estava ara.
Demanat pel programa universitari que defensa o pretén posar en pràctica, Juli Minoves deixa l’embat per més endavant. Però vistes les experiències adquirides pel seu pas en el món universitari -entre altres, a banda de la universitat californiana ha exercit de professor a París i d’investigador al CIDOB de Barcelona- sí que defensa “un esperit de cogestió per fer possibles els objectius d’una universitat pública”.