Bofill ha estat un dels arquitectes més famosos i més productius del món contemporani. Considerat el més cosmopolita de tots ells a banda d’un abanderat de la contracultura a l’Estat espanyol, la seva marcada oposició al franquisme seria un dels seus trets durant molts anys. Les seves sortides excèntriques i l’aparició en molts mitjans de comunicació li van donar una aureola molt especial. Ha estat, s’ha dit, un dels urbanistes i arquitectes més influents a tot el món.
La seva petjada al Principat és també única. I això és el que buscava el Consell General el 1972 quan encara sumit en el drama per l’incendi que va destruir el santuari vell, va acudir a Bofill perquè dotés el país d’un edifici religiós diferent. Que pogués fer girar pàgina al drama viscut. I en molt gran part ho va aconseguir. Quatre anys després s’inaugurarien els elements principals del projecte, molt personal però, alhora, que ha aconseguit transcendir al seu autor.
La inspiració va sorgir dels orígens romànics originals a través de la utilització Albertiana i Palladiana neo-pitagòrica d'arrels quadrades i cercles, incloent-hi l'addició de certs elements d'inspiració catalano-mudèjar. Els plànols del projecte relacionen plantes, seccions i façana a través d'un esquema harmònic basat en la numerologia simbòlica i en la relació de la mesura bàsica al terreny i al programa.
A l’exterior s'evidencia una clara influència romànica, una forma que pertany a la muntanya negra embolicada en vegetació inspiradora, sobre les ruïnes del que probablement va ser un petit llogaret, recuperant la filosofia arquitectònica d'altres temples de la zona, però molt conscient de la seva escala.
I és que la missió de reconstruir el santuari no podia reduir-se a un mer treball arqueològic, tornant simplement les pedres caigudes a la seva posició original, ni tampoc ignorar la forta influència del caràcter arquitectònic i paisatgístic local. La decisió teòrica de reprendre la tradició històrica de la imatgeria romànica amb l'aplicació, a la pràctica, de tècniques modernes de construcció i disseny, es va basar també en la visió que el projecte havia d'anar més enllà del programa, actuant com una estructura que contrarestés la degradació del medi ambient inherent als territoris no planificats i proposar nous mètodes de construcció per a Andorra sense perdre de vista la seva tradició constructiva.
Els dos elements vertebradors d'aquest projecte eren el pont viaducte i el santuari, encara que altres elements del complex són simbòlicament importants, tals com (d’est a oest) l'amfiteatre còncau, els graons gegantins, el pont sobre la carretera, les torres rampants, els arcs de les voltes, el passeig, el teatre convex, la font, la columnata esculpida i el passeig pel bosc. Actualment el santuari està construït amb totes les dependències, manifestant una clara insinuació de continuació dels arcs inacabats suspesos sobre la vall, esperant poder connectar amb el futur pont.