De fet, hi ha una altra cosa més que suposa rebre l’estatueta inspirada en l’obra del magne arquitecte català -¿de Reus? ¿de Riudoms?- o almenys així ho veu la dissenyadora de producció andorrana: “Suposa que hi ha gent que no et coneixia i que, de cop, et coneix i potser es fixa en tu. I et pot… et pot trucar per alguna altra pel·li”. Que “et conegui gent que no et coneixia fins ara” és el gran valor que Laia Ateca destaca del Gaudí. I ‘Polvo serán’, que tracta del suïcidi assistit, de l’eutanàsia, de la vida, de l’amor i de la mort… i amb molta música i una experimentada Ángela Molina com a cap de cartell entre els actors, ha rebut tres Gaudís més.
Ateca ha dormit poc i ha fet molta celebració i xerinola. De fet, els premis Gaudí acaben sent, malgrat que sempre hi ha excepcions i desencisos, una gran festa de germanor i reivindicació. Laia Ateca va fer un clam per l’amor i va tenir un record per les seves dues àvies. “Em feia il·lusió i pensava que potser podia ser, però no n’estava gens segura. Perquè hi ha pel·lis que han funcionat molt bé a taquilla, que hi ha hagut molta gent, i la nostra era com més petita i ha estat poc temps als cinemes. Llavors podia passar qualsevol cosa. Però va anar molt bé.”
“Em feia il·lusió i pensava que potser podia ser, però no n’estava gens segura. Perquè hi ha pel·lis que han funcionat molt bé a taquilla, que hi ha hagut molta gent, i la nostra era com més petita i ha estat poc temps als cinemes. Llavors podia passar qualsevol cosa. Però va anar molt bé. Estem supercontents”
I tan bé. La directora d’art cinematogràfic andorrana competia contra les seves homòlogues, totes dones, de ‘Casa en flames’, ‘El 47’ i ‘L’abadessa’. I en va sortir triomfadora. De fet, ‘Polvo serán’ va recollir el Gaudí a la millor pel·lícula no parlada en català i també ha estat reconeguda com a millor muntatge (Chiara Dainese) i millor música original (Maria Arnal). “Estem supercontents. Pel meu evidentment… i per cadascun dels que ha rebut la pel·lícula. Em fa molta il·lusió”, indica la cinematògrafa andorrana, que té tota la família fonamentalment a Sant Julià i de tant en tant s’escapa cap al Principat.
L’equip de ‘Polvo serán’ ha funcionat com a tal. I això que era el primer cop que treballaven tots junts, recorda Ateca. “Jo amb en Carles (Marques-Marcet) havia fet la seva primera pel·li, ’10.000 quilòmetres’, que també va ser la meva. I no havíem tornat a treballar fins ara. Ni amb el Carles ni amb la productora. De fet, amb el Carles era amb l’únic amb qui havia treballat”, explica. “La resta de l’equip era com una nova alineació, com un nou grup. Però ens vam entendre molt bé i vam treballar molt units tots, encara que mai haguéssim treballat junts.” I en un projecte molt diferent, arriscat, fins i tot.
Res a veure, destaca Ateca, amb films més clàssics -que no vol dir més o menys brillants- com els protagonitzats per Eduard Fernàndez (‘El 47’) o Emma Vilarasau (‘Casa en flames’), tots dos premiats també. ‘Polvo serán’ “era la més atrevida, difícil. D’un format poc habitual”. La immensa majoria de les altres pel·lícules que tenien nominacions als Gaudí eren cinema “més clàssic, amb uns formats que has vist altres vegades. I la nostra, sí, era un format totalment diferent, com molt atrevit. Que podia agradar o no. Molt sorprenent, la veritat”. Ara bé, per la feina que hi havia de fer Ateca, la pel·li era “superagraïda, perquè et dona peu a crear coses molt boniques. I té una part de guió molt emotiva i molt profunda. Però a nivell estètic, pots treballar moltíssim. I et pots lluir, vaja”.
Laia Ateca Font no tindrà massa temps per digerir el Gaudí. Menys encara per descansar si és que descansar necessités. “Ara estic fent publicitat, també començaré una pel·li a la primavera. I estic parlant per pròxims projectes, ja per a l’any que ve.” Per ara, la cinematògrafa andorrana continuarà fent passos, més o menys grans, en el disseny de producció, en la direcció artística. Però no destaca més reptes. Dirigir una pel·lícula? “De moment, no. Però mira, igual em rebel·lo i… però no, de moment no ho tinc pensat.”
Comentaris