Quatre-centes persones, clients, i unes quantes més coneixien el seu nom. Per a moltes més, fins fa nou anys Valora els deia poca cosa. O absolutament res. El Nadal del 2006, però, va anar-se’n definitivament en orris la gestora de capitals que havia tingut en Fibanc i en Andbank a dos dels seus impulsors. I que dirigia l’economista lauredià Xavier Felipó. El 12 de gener del 2007, l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) decidia finalment intervenir la financera. Vint milions d’euros en xifres rodones s’havien esfumat. Nou anys i uns dies després que Felipó comencés a fer evident entre el seu entorn que Valora se li havia escapat de les mans, el cas continua obert. Però en un calaix. Sense ni tan sols cap processat com a responsable del forat que tots els experts que l’han analitzat consideren que té un clar component delictiu. Avui, l’afer està en mans del Tribunal de Corts. Ha de resoldre una qüestió de tràmit. De fet, fa un any i mig llarg que la té pendent de resoldre. Però no passa res. La Justícia es pren el seu temps. Va a la velocitat que li convé a cada moment.
Hi ha més de mig centenar de querelles interposades que també esperen una resposta. Són diversos els assenyalats per aquestes querelles. Felipó, els altres dos caps visibles de la financera (Jordi Jofre i Jordi Martí), Fibanc i diversos dels seus responsables, Andbank… fins i tot alguns dels afectats han demanat responsabilitats a l’INAF per les decisions que va prendre al seu dia. La darrera decisió judicial que ha transcendit sobre el ‘cas Valora’ es va donar el maig del 2014. Llavors, la batlle encarregada del cas, Núria García Val, va decidir sobreseure (arxivar) les actuacions per la majoria dels encausats. I només va mantenir la investigació oberta respecte de Felipó. A l’exdirector de la financera ara ja liquidada se’l considera sospitós d’haver comès diversos delictes, entre els quals, falsejament de comptes, estafa qualificada, administració deslleial… Fins i tot a l’inici de tot el procés, el mateix fiscal general de l’època, Robert Ampuy, en va demanar l’empresonament. Per un doble motiu. Pels delictes que eventualment hagués pogut cometre i, sobretot, per garantir la seva pròpia seguretat personal. Avui, però, continua sense cap mena de processament.
Contra la decisió de la batlle de deixar fora de la causa tothom que no fos Felipó, hi va haver diverses representacions processals d’afectats que l’estiu d’aquell mateix 2014 van recórrer-hi en contra. Consideren que hi ha elements més que suficients per assenyalar altres responsables de la situació. L’interès de la majoria de les parts seria embolicar Fibanc, que no en quedi al marge, de la causa. Perquè hi hagi una entitat que hagi de respondre solidàriament per una eventual responsabilitat compensatòria. De fet, del banc català amb vincles italians en procedia Jofre. I Fibanc havia estat al darrere de Valora molt clarament. De fet, molts clients de Valora es reunien amb responsables de la financera andorrana en algun despatx de la seu central barcelonina del banc. Per ara, però, i segons les fonts consultades, el Tribunal de Corts, que s’ha de pronunciar sobre l’arxiu de la causa respecte d’alguns dels implicats, no ha dit ni ase ni bèstia. I qui dia passa any empeny.
I això que fins i tot els liquidadors judicials de la gestora de capitals -el llavors economista Jordi Alcobé i l’advocat Raül González, que continuen sent economista i advocat però a més a més l’un és ministre i, l’altre, president del consell d’administració de l’INAF- van apuntar en els seus informes que ells havien observat comportaments delictius en la gestió de la financera. La via civil de la causa es va resoldre a partir de la distribució dinerària -els quaranta milions en xifres rodones que continuaven a la cartera- proposada per Alcobé i González. Una distribució poc corrent. Allò més habitual era repartir de forma proporcional. Els dos liquidadors van optar per reconstruir els moviments que s’haurien d’haver fet si s’hagués actuat com calia. I així va ser com hi va haver que va recuperar tota la inversió i qui, per contra, ho va perdre tot.
La distribució de la cartera
La via civil es va tancar fa anys. I els descontents amb com s’havia fet el repartiment avalat judicialment en decisió ferma van haver d’acudir a la via penal. Querelles contra els eventuals responsables del daltabaix de Valora. I això és el que encara està sobre la taula. Fins a quatre batlles han tingut coneixement del cas. Semblava que un cop el pèrit economicopenalista acabés la seva feina, emetés el seu informe, tot aniria rodat. Certament, l’informe de l’especialista francès Philippe Riu va trigar en arribar. Tres anys llargs. Però d’això aviat en farà sis i encara el més calent sembla a l’aigüera. L’informe de Riu també era contundent. Com a mínim vers el director de la gestora, Xavier Felipó. I no deixava pas lliure de tots els càrrecs ni Jofre ni Martí. Encara que la contundència vers aquests dos altres socis que ho van ser al seu dia de Valora, a banda de prescriptors, no era ni molt menys tan forta com en el cas de Felipó. El pèrit posava de relleu que s’havia perdut documentació crucial en un sinistre ocorregut en la seu d’una consultora que feia anàlisis per Valora o evidenciava que s’havien incomplert mandats dels clients o, simplement i planerament, s’havien inventat assentaments i moviments. Tot per poder mantenir l’aparença davant els clients de què la cosa funcionava com si res. I el res, justament, era ‘res més lluny de la realitat’.
Nou anys més tard el cas continua obert. Pendent, si més no. Allí, mirant que algú el ressusciti. O que mori del tot. Sense processats. Menys encara, doncs, sense l’establiment de cap responsabilitat. Sense definir qui va ser el responsable o qui van ser els responsables que vint milions d’euros s’esfumessin de la nit al dia, com aquell qui diu. I això sense entrar a detallar si Valora formava part d’algun conglomerat estructural rar. D’alguna maquinària financera poc clara. Una possibilitat que especialment en mitjans espanyols s’ha apuntat obertament. Que a Fibanc recol·lectessin diners que acabessin apareixent a Andorra posa en dubte, com a mínim, els controls que seguien aquells diners. I el seguiment que es pogués fer dels mateixos de cara a evitar possibles ‘operacions-rentadora’. Però això ja són figues d’un altre paner. Només per analitzar, per investigar, la ‘fuga’ de vint milions d’euros es porten nou anys invertits. I, aparentment, encara els que queden.
Comentaris